31.3.06

A tocar



Ahir el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar per una majoria de 189 vots el dictàmen de la reunió de la Comissió Constitucional i de la Delegació del Parlament de Catalunya sobre l'Estatut de Catalunya.
Així es va superar un tràmit més en la complicada via per arribar a fruir del nou Estatut. Dic tràmit perquè en la lògica constitucional, el d'ahir va ser exactament això: un tràmit. El debat s'havia completat en la reunió de dimarts 21 de març, en què es va produir la votació que aprovava el texte acordat entre ambdues parts.
Ahir es tractava d'explicar el vot ja expressat i oferir a la ciutadania una exposició de la posició de cada grup respecte a un tema d'òbvia importància. La meva opinió personal és que el format de sessió que es va decidir no era l'adequat per a aquesta finalitat; donava la impressió de que es podia modificar quelcom - quan en realitat no es podien defensar esmenes -; va resultar esgotador per la seva extensió, provocada en part per l'extralimitació temporal de la primera intervenció de Mariano Rajoy; i ben segur que es feia difícil de seguir per part dels espectadors de les transmissions televisives. Realment sis hores de sessió són masses per una explicació de vot.
Malgrat això, cal dir que vaig trobar alguna ocasió d'alegria.
Una va ser el retorn a la més tendra infància provocat per en Duran i Lleida en referir-se a Jacques Maritain, restaurador francés del pensament tomista, que em va portar a les èpoques passades dels meus estudis de batxillerat als jesuïtes; des d'aleshores no havia sentit ningú citar Maritain, i em temo que la majoria de l'hemicicle no n'havia sentit mai a parlar.
Sens dubte un altre moment de goig va ser tornar a sentir el Llibre de l'Apocalipsi en boca del autodenominat "líder" de l'oposició, encara que aquesta alegria va quedar rebaixada per tractar-se del recitat d'alguna versió apòcrifa ben plena de carallades, com la de la diagnosi del - en versió original - "principio del fin del Estado tal como fue diseñado por los españoles en 1978". Definitivament prefereixo la poètica versió de Joan a l'illa de Patmos.
El punt de fina ironia - no com la pretesa ironia galaica d'algú - que vam poder disfrutar en boca del càntabre Alfredo Pérez Rubalcaba en traduir al castellà, per tal de que l'entenguèssim sobre tot els catalans, la cita de Rafael Campalans "Catalunya no és la història que ens han explicat, si no la història que volem escriure. No és els culte als morts, si no als fills que han de venir", va ser, possiblement, el millor de la jornada.
No sé, en canvi, si qualificar d'ironia l'assistència dels diputats d'ERC, que acabaven de votar que no a l'Estatut, a la copa de celebració convocada pel President de la Generalitat.
El que compta, però, és el fet de la superació del tràmit, el pas al Senat, i el fet indiscutible de que tenim el magnífic nou Estatut a tocar.

30.3.06

Todo permanece

De verdad que lo siento por Heráclito y su "nada es, todo fluye", pero los hechos de los que nos ha llegado puntual noticia demuestran que nada evoluciona, que todo permanece, al menos en la mente de algunos.
En efecto, el autodenominado "falangista independiente" que enviaba cartas al sufrido director de "La Nueva Rioja" en las que se oponía a la Constitución española de 1978 y denunciaba la pertinaz y maléfica insistencia de los demócratas en cambiar los nombres de los espacios públicos que suponían un homenaje al dictador Francisco Franco, sus adláteres y precursores, permanece, no evoluciona.
El presidente de la fundación FAES, que reconozco que no son las siglas de Falange Española, ha dado un míting a favor de Berlusconi en la romana Via della Conziliazione, de estética claramente fascista, como corresponde a la época de su construcción. Las ideas expuestas en tal acto político por nuestro personaje se han correspondido perfectamente con el marco estético en que se produjo.
Ha afirmado el ilustre pensador, permanente en su idea, que la utopía socialista comparte la fascinación por los elementos colectivos con la yihad islámica. Fastuoso intento de asimilar sin decirlo socialismo y terrorismo.
Comprenderéis que, dado el lema de esta página "La utopía es una verdad avanzada" que se refiere, no lo dudéis, a la utopía socialista, no podía dejar pasar sin señalarla tan alta ocasión del pensamiento permanente en política.

29.3.06

¿La Red es conversación?

Debo al comentario de Luna a mi post "La historia del futuro" la necesidad de pensar un momento sobre si la Red es realmente una conversación, como sostiene ella, o si se trata de una sucesión de monólogos, tal como la veo en los momentos en que me da por el pesimismo.
La ocasión de intervenir mínimamente a favor de la conversación me la ha dado Norberto Baruch, blogger de "VisualMente", que me mandó un e-mail preguntándome por qué, de repente, Enrique Castro, yo mismo y otros - se refería a Carolonline -, nos interesábamos por algo (la traducción del audio de Epic 2015) que había publicado en febrero de 2005. Le contesté con otro e-mail, con lo que establecimos una comunicación privada entre nosotros. Más tarde, comentando el asunto con Enrique Castro, éste me aconsejó publicar mi respuesta en mi blog. Lo pensé, y he pasado a hacerlo, ya que creo que puede incrementar el total de conversación pública en la Red.
Ahí lo tenéis, leerlo o no ya depende sólo de vosotros, no de la tecnología.

"Estimado Norberto:
Sólo puedo contestarte en mi nombre, puesto que pese a que los otros bloggers estén la misma Red de Blogs Socialistas, somos éso: una red, en la que las opiniones y las posiciones, así como los intereses, son de cada uno.
En mi caso, soy un recién llegado a los blogs, o la blogosfera, puesto que coloqué mi primer post en 22 de diciembre de 2005, y estoy empezando a adentrarme en este mundo, con todas las dificultades de ser rematada e irredentamente de letras.
Yo me enteré de la existencia de Epic ayer mismo, al leer el post "Mañana es Hoy" de Enrique Castro, que confesaba que le acababa de poner sobre la pista Enrique Dans.
Mi comentario es, por tanto, producto del descubrimiento, aunque viene a coincidir con una preocupación que tengo desde hace tiempo sobre la comunicación de la información, su control y las posibilidades de encontrarla en el inmenso magma del ciberespacio.
Sobre la manipulación de la información llevamos ya tanto leído, desde "1984" a "LTI, Lingua Tertii Imperi" de Kemperer, que casi nada nos parece nuevo, pero nos continúa interesando. Y Epic me interesó mucho, quizá por estar participando desde la ONG ACSUR-Las Segovias en un proyecto de información alternativa, el Noticiero Internacional de Barrio (NIB) que pretende eludir los monopolios informativos con participación directa de la gente más de base, y el uso de medios digitales.
En cualquier caso creo que lo que nos ocupa es ilustrativo de la persistencia de los puntos de interés pese al tiempo acelerado que se vive en la Red; lo que es importante continúa siéndolo a lo largo del tiempo pese a la presión del "on time" y el usar y tirar.
Por otra parte, se me abre también la reflexión sobre la superación de la desigualdad también en el uso de la Red. En efecto, tendemos a pensar que la Red es completamente igualitaria, y nos pone a todos en plano de igualdad en el acceso a la información. Creo que ello no es absolutamente cierto, continúa existiendo desigualdad - en este caso más de un año para llegar a tener la información de la que tu ya disfrutabas-, que posiblemente sea inherente a la hiperinformación , que conlleva la ocultación de la información. ¿Dónde puede esconderse mejor un libro?¿Dónde un papel manuscrito? ¿Dónde un post?
Siento la extensión, pero seguro que es el producto de no tener suficientemente elaborada la respuesta a tu pregunta, e irla desarrollando a medida que la expongo.
Un saludo, con la amenaza de ir siguiendo "VisualMente",
Jordi Pedret"

28.3.06

La roba roja




Penja en el teu cor
un bocí de roba roja,
una flor color de sang.

Si vols, de debò,
que aquí canviïn les coses
alça’t, que l’hora ha arribat.

Anem cap a la llum, per la drecera,
seguint les petjades del qui han anat davant.
Que desperti la terra sencera,
el nou dia ens espera cantant.

Amics i camarades,
companyes i companys,
tu, que mai no comptaves,
tu, que et feien callar,
alça, per fí, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.

Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.



Aquesta versió catalana de la cançó Le Chiffon Rouge, quin texte original en francés podeu trobar clicant sobre el títol, va ser utilitzada fa un cert temps a tall d'himne electoral pel Partit dels Socialistes de Catalunya, i a alguns ens porta determinats records, que ens fan dificil evitar l'emoció.
La cançó va ser escrita per Maurice Vidalin, i musicada per Michel Fougain, l'estiu de 1977, per a un festival d'estiu de la ciutat de Le Havre. A finals dels 70, amb els acomiadaments massius a la siderúrgia francesa, primer a la fàbrica Usinor, i després a les manifestacions massives contra les reestructuracions a tota la regió de la Lorena i del Nord-Pas de Calais, es converteix en un autèntic himne dels treballadors.
Crec que no és gens sobrer recordar-ho, i recordar-la.

27.3.06

La historia del futuro


Lo acabo de descubrir en una magnífica pieza de Enrique Castro, de Santiago de Compostela, que titula "Mañana es hoy", y no puedo perder tiempo en cualquier otra cosa que no sea recomendaros ver sin falta ni excusa alguna la extraordinaria presentación flash de la historia del futuro de la comunicación, según la versión dada por la prestigiosa institución científica que es el Museum of Media History (MMH) que os aparecerá si clicáis donde se indica en la pieza de Enrique Castro.
Podeis encontrar también una magnífica explicación en la pieza "La prensa, tal como se la conoce, ha dejado de existir." en el Diario de Carolonline, de Carol, de Bio Bio en Chile. He de recomendar también la traducción al castellano del audio inglés, que se encuentra en el blog "Visualmente", de Buenos Aires (Argentina), y que a algunos nos facilita mucho las cosas.
Si haber llegado a 2015, y sin ser Pinki Nankani, la refugiada de la desaparecida edición digital de The New York Times, algunos intentan también hacer una información alternativa, cogiendo los temas de los barrios, explicados por la gente de los barrios, con la intención de que lleguen a todos. Podeis encontrar información sobre el proyecto en Noticiero Internacional de Barrio o, simplemente, ver la realidad de la Red de Blogs Socialistas.
Los socialistas, optimistas por definición, creemos que podemos influir en el curso de la historia, y transformarla, también en la información y la comunicación.

26.3.06

El casament d'un jove lluitador


A pocs dies de complir els 88 anys d'edat, el jove lluitador Josep Moratalla, membre fundador del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, lluitador permanent per les llibertats i el socialisme, s'ha casat amb la seva companya Mercedes Cardo.

Va ser divendres 24 de març, al Saló de Cent, en cerimònia oficiada per l'Alcalde de Barcelona, Joan Clos, en presència de les famílies dels dos contraents, els seus respectius fills i néts, i en el cas d'en Josep, una besnéta. A més, hi érem a centenars els seus amics, companys de més o menys anys de militància en la mateixa línia del socialisme en llibertat, des dels qui van començar al POUM, els qui ens vàrem trobar a Convergència Socialista de Catalunya, i molts companys del PSC.

La celebració va seguir a la seu de l'Agrupació de Sant Andreu, on milita en Moratalla, i s'hi va barrejar la marxa nupcial amb la Internacional, les abraçades i felicitacions amb els punys enlaire, i el brindis pels nuvis amb el discurs pronunciat per en Josep recordant-nos quins són els motius de la lluita, i quines les seves finalitats, com es pot conjugar el disfrutar de l'amistat amb l'exigència de la tasca de "portar la llibertat a la humanitat".

Els qui hem aprés d'en Moratalla, present a totes les lluites grans i petites, en tots els llocs de la memòria per treure'n una lliçó de futur, els qui l'hem sentit explicar als joves no les seves batalles, si no el sentit de la feina diària, vàrem veure un cop més com es desplegava la seva vitalitat, com mirava cap al futur, com des de la situació de felicitat personal s'obria a la tasca col.lectiva.

Va valer la pena, us ho ben asseguro.

24.3.06

ETA; parlem-ne

Era dimecres 22 de març de 2006, a quarts d'una del matí, quan em va arribar la notícia del comunicat d'ETA sobre l'alto el foc permanent. Em va arribar al mateix temps que a tothom, això és el bó de la democratització de les comunicacions. Sembla que només faci uns minuts, i sembla que faci una eternitat.

La notícia significa que ja ningú més haurà de passar davant una pintada amb el simbol de la banda terrorista abaixant els ulls, dissimulant i apressant el pas.

La notícia significa que n'hem de parlar. Que els demòcrates, tots els demòcrates - tant de bó sigui sense cap exclusió voluntària - n'hem de parlar. Com en vam parlar ja el maig de 2005 al Congrés dels Diputats, quan vàrem aprovar la resolució sobre les condicions per al diàleg.

Parlem-ne serenament, amb calma, sense cap preocupació electoralista. Parlem-ne pensant en les víctimes i els qui en porten dol. Parlem-ne pensant en que mai més hi hagi dol per cap víctima.

Parlem-ne amb l'eufòria continguda, amb l'esperança controlada, amb el cap clar, i el desig de pau ben abrandat.

A la paret, escrit amb aerosol

Nul n'obéit, personne ne commande.

De les parets de Paris (març de 2006)

(Si ningú obeeix, ningú mana)

(Si nadie obedece, nadie manda)

22.3.06

La mirada del otro y ACSUR en vanguardia

Las editoriales de la prensa escrita tienen una indudable incidencia en la formación de la opinión de la ciudadanía, en cuanto acostumbran a ser escritos razonados, pensados y medidos precisamente para producir tal efecto.
No es fácil que una determinada actividad que se produzca en una gran ciudad como Barcelona tenga un hueco en la prensa, y mucho menos en los artículos editoriales. Si además tenemos en cuenta la circunstancia de tratarse del día en que se publica la importantísima noticia de la aprobación del texto del Estatuto de Cataluña por parte de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados, sobre la que se ha editorializado abundantemente, la situación puede calificarse claramente de extraordinaria.
Es cierto que la actividad del Noticiero Internacional de Barrio (NIB) y el conjunto del proyecto de ACSUR son de una importancia clarísima, pero esto no siempre obtiene un reconocimiento suficiente en los medios de comunicación.
Creo importante reproducir aquí la editorial a la que me estoy refiriendo.

"La mirada del otro

LA VANGUARDIA - 22/03/2006
Coincidienco con el día internacional de la Eliminación de la Discriminación Racial, los organismos de lucha contra el racismo del Consejo de Europa, la UE y la OSCE constataron ayer la persistencia e intensificación de los actos racistas. "El marco legislativo para luchar contra la discriminación o la violencia raciales no está listo en numerosos estados y no se aplica en otros", alertaron. Paralelamente, en Madrid, se presentó el Observatorio Español del Racismo y la Xenofobia, entre cuyos objetivos está precisamente el hacer un diagnóstico periódico de la situación en este ámbito, colaborar con las entidades que trabajan contra el racismo y promover la no discriminación.
Pero, más allá de las declaraciones, Barcelona fue el escenario de la presentación del Noticiari Internacional de Barris, una iniciativa que impulsa en Catalunya la ONG Acsur-Las Segovias y que tiene como protagonistas a un grupo de jóvenes de origen marroquí. Estos jóvenes, que han recibido un curso de formación audiovisual, han realizado dos documentales - Què saps de mi? y Un dia al Raval-que proyectan una mirada sobre la inmigración a través de la vida cotidiana y la opinión de sus gentes. La identidad y la alteridad - identidad del otro- se entrecruzan y sitúan el conocimiento mutuo como antídoto contra los tópicos de los que se nutre el racismo. "
Está claro, el NIB, la mirada del otro y el proyecto de cooperación y transformación de ACSUR están en "La Vanguardia" y, sobre todo, a la vanguardia.

21.3.06

La Comisión Constitucional ya cumplió


Hoy a mediodía, la reunión conjunta de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados y de la Delegación del Parlamento de Cataluña ha culminado sus trabajos, aprobando por mayoría de ambas partes el texto de Estatuto de Cataluña que se someterá a aprobación del Pleno del Congreso de los Diputados el próximo día 30 de marzo.
Lo ha hecho, por cierto, después de que el Tribunal Constitucional hubiera acordado no admitir a trámite el recurso que presentó el Grupo Parlamentario Popular para impedir la tramitación del Estatuto en las Cortes Generales, sin que ello haya sido suficiente para que el PP deje de insistir en la falsedad de que el Estatut modifica subrepticiamente la Constitución.
Se ha demostrado, una vez más, que el PP tiene convicciones tan firmes que nunca permitirá que la realidad le lleve a modificarlas.
La tramitación del Estatut sigue con los votos favorables de todos, excepto de la única diputada de Eusko Alkartasuna, Esquerra Republicana de Catalunya y el Partido Popular.
El PP ha justificado su voto negativo en los acostumbrados augurios de destrucción de España, de voladura de la Constitución, de opresión linguïstica, etc., pero hay que reconocer que ha añadido al repertorio clásico y machaconamente repetido algún elemento de novedad, que ha logrado llamar la atención de la sala. Por un lado ha inaugurado el proceso de deslegitimación del Parlamento de Cataluña, diciendo que sus diputados no estaban autorizados para aprobar el proyecto que aprobaron, mientras sí considera legítimas las firmas que pintorescamente recoge para un referéndum ilegal, también solicitado por el golpista Tejero. Por otra parte ha conseguido sorprendernos a todos enarbolando una nueva - o al menos hasta ahora desconocida - identidad de luchadores y resistentes contra el franquismo, que ha desatado una incontrolable hilaridad en la inmensa mayoría de los diputados y diputadas presentes. Sólo le ha faltado al Sr. Zaplana - sí, él mismo - exhibir un carnet de alguna Agrupación Guerrillera de los maquis antifranquistas.
Más dificil ha resultado a los asistentes entender, en todos los sentidos de la palabra, el discurso de ERC. Este partido ha trabajado intensamente en la elaboración del Estatut, y ha votado favorablemente un 85 por 100 del texto, pero ha decidido votar en contra porque considera que lo esencial está en el 15 por 100 restante. Resulta sorprendente tal posición cuando de un texto de 227 artículos, 25 disposiciones varias y un preámbulo, sólo se han producido 4 discrepancias entre el Parlamento y el Congreso, cuatro en el sentido matemático, no metafórico. Eso significa que salvo estos cuatro casos, que versan sobre tres temas concretos, se ha producido un acuerdo completo entre las Cortes Generales y el Parlamento de Cataluña, del que se desmarca ERC. El Sr. Carod ha intentado justificar su actitud recurriendo a una cita del President Francesc Maciá en el debate sobre el Estatuto republicano de 1932, que dijo "no podemos hipotecar a toda una generación de catalanes", pero ha intentado ocultar a los asistentes que Maciá justificó así su voto favorable al Estatuto, no el negativo, aunque algunos energúmenos le trataran entonces de traidor.
En definitiva, como ha dicho Manuela de Madre en su intervención en nombre del PSC, dirigiéndose a Carod, "los que están a favor suelen estarlo con matices, no se engañe, los que están en contra, sólo están en contra."

20.3.06

¡Viva la Pepa!


Fresca encara la seva conversió al constitucionalisme de 1978, sector fonamentalista, fracció immobilista, les alegres hosts del PP prosegueixen la seva immersió constitucional i ara es declaren defensores de la Constitució de Càdis, proclamada el 19 de març de 1812.

Per aquesta raó han aprofitat la festa de Sant Josep, i s'han traslladat a l'admirable ciutat de Càdis, per defensar, en el seu 194è aniversari, la Constitució que consideren amenaçada per l'Estatut de Catalunya que "no sols ataca la Carta Magna de 1978, si no la pròpia idea de sobirania nacional, nascuda el 1812" (traducció, confeso que pròpia, de la notícia donada en un dels papers digitals - quin nom no diré per evitar la publicitat - que no sabem si inspiren o són inspirats per la dreta extrema del PP).

Ben poc es podia imaginar el bon poble liberal - en el bon i autèntic sentit de la paraula - que va sortir a celebrar la primera Constitució d'Espanya al crit de ¡Viva la Pepa!, per raó de la festivitat de la data de la seva proclamació, que li sortirien al cap de gairebé dos segles uns defensors "liberals" de la dreta extrema. Ben segur que els haurien refusat, convençuts de que representaven les idees i els interessos dels qui atacaven aleshores la Constitució de Càdis.

És clar que es tracta d'una fita històrica importantíssima. Que la idea mateixa de constitució acordada pels representants dels ciutadans és quelcom que es materialitza per primer cop, en la nostra història, en aquell heroic esdeveniment. Per això el Govern va aprovar el Reial Decret 95/2006, de 3 de febrer, pel que es crea la Comissió per a la commemoració del II centenari de la Constitució de 1812, a la que es defineix, en el preàmbul, com a "símbol de la llibertat política", no només per a Espanya, si no també per a les repúbliques americanes que van neixer uns anys després.

El que m'atreviria a dir que resulta grotesc és la contraposició d'aquella Constitució amb el desplegament, plenament constitucional, de l'Estat de les Autonomies establert per la Constitució de 1978. Hom no pot deixar de preguntar-se si el que agrada a la dreta extrema dels liberals del PP és la part de la Constitució de Càdis que defineix Espanya com la reunió dels espanyols d'ambdós hemisferis (enyorança imperial), o la que diu que la religió de la nació espanyola és, i serà perpètuament, la católica, apostólica i romana, única veritable, junt amb l'obligació de la Missa de l'Esperit Sant i de Tédeums en el procés electoral (melangia religiosa) o, potser la que estableix el sufragi passiu condicionat a una renda personal proporcionada, procedent de béns propis (record de la bona época de la política reservada als rics).

Per la meva banda, el que m'agrada - i molt -, de la Constitució de Càdis és el que diu sobre l'obligació de la nació de protegir, mitjançant lleis sàvies i justes, la llibertat civil, o sobre l'obligació de tothom, sense cap tipus de distinció, de contribuir en proporció als seus béns, a les despeses de l'Estat. L'evolució d'aquest pensament polític és el que ha portat a la proclamació del dret al desenvolupament de la pròpia personalitat, de l'obligació dels poders públics de remoure els obstacles a la igualtat de les persones i els grups, i a l'establiment de l'Estat social i democràtic de Dret, que trobem a la Constitució de 1978.

Per això estic disposat a cridar tant com calgui, i us demano que ho feu també vosaltres: ¡Viva la Pepa!

18.3.06

68 ó 06?


Començo per dir, al contrari del que fa tanta gent de la meva generació, que jo no vaig ser a París pel maig del 68. M'havia d'acontentar amb mirar-ho d'aquest costat dels Pirineus estant. Desapareguts els Pirineus, em miro el març del 2006 també d'aquí estant.

Algunes imatges tenen una semblança extraordinària, com podreu veure si compareu aquesta imatge amb la sèrie que trobareu si cliqueu aquí, però opino que la similitud estètica no ens ha de confondre en l'anàlisi política.

En les dues ocasions ens trobem amb un govern de la dreta amb algun component clarament escorat cap a l'autoritarisme (no oblidem l'inefable Sarkozy, triomfador indiscutible en l'aplaudímetre de la darrera convenció del PP), però gairebé tota la resta de circumstàncies és clarament diversa.

El maig estudiantil del 68 va anar precedit, i acompanyat, de vagues obreres generalitzades, de llarga durada, radicalitzades i amb ocupacions de fàbriques, dirigides en un principi pels sindicats de classe, que després es van veure desbordats i en conflicte amb els partits de l'esquerra, i amb solidaritat amb els quals es va iniciar el moviment estudiantil, que després va fer d'altres giragonses.

El març estudiantil del 2006 ha estat precedit per una revolta de sectors marginats, sense connexió amb el mercat de treball, deixats fora del sistema per les polítiques marginadores dels succesius governs francesos, que han estigmatitzat les banlieues, i hi han ghetificat els descendents d'una immigració laboral produida una o dues generacions enrera. Revoltes aquestes que no han tingut cap fil conductor de propostes, cap programa transformador o revolucionari, si no que s'han limitat a ser un esclat de ràbia, quina magnífica premonició podem trobar a la pel.licula La Haine, de Mathieu Kassovitz, que us recomano veure.

Els estudiants del maig de 1968 eren els fills, majoritàriament, d'unes élits socials que representaven un migrat percentatge de la societat, allò que en francés s'en diu els nantis, sense negar, per descomptat, la seva consciència i voluntat revolucionària i la pretensió - no sempre ben rebuda pels altres - d'actuar en forma coordinada amb els treballadors vaguistes.

Les masses estudiantils de 2006 ténen un origen social ben diferent, ja desaparegut l'exclusivisme dels estudis universitaris, i estan arrelades en les amplíssimes capes mitges de la societat francesa. Són molts més i la seva base social és molt més àmplia, i l'inici del seu moviment no és la solidaritat amb els revoltats de les banlieues, si no una - també legítima - reivindicació pròpia, l'oposició als contractes de primera ocupació (CPE per les sigles franceses de contrats de premier emploi), imaginats pel Primer Ministre Villepin, i que simbolitzen i porten al seu extrem, fins ara, la precarietat laboral dels joves, que estan ben convençuts de que viuran pitjor que la generació dels seus pares.

Alguna circumstància és, per desgràcia, igual el 68 i el 06. La desorientació dels partits representatius de les esquerres franceses és ben bé la mateixa. Potser es pot trobar una diferència en la major importància que tenen en aquest moment les opcions de l'esquerra autodenominada anti-autoritària, i en la pràctica desaparició del PCF.

Seria l'hora, espero que compartiu aquesta opinió, de que el Partit Socialista francés, prengués el lideratge polític de les esquerres, expressés clarament les seves opinions i anàlisis, i demostrés a la societat francesa que el PS està preparat per a dirigir la República, des de la Presidència i des del Govern.

Esperem que els companys del PS s'hi posin ben fort. Mentre, podeu trobar dos anàlisis diferents (complementaris?) en dos diferents articles publicats a Temps de Canvi, que podeu llegir clicant aquí i aquí.



17.3.06

Tristes presagios de lo que ha de acontecer


"Repunte electoral de Kadima", ""Kadima gana seis diputados", "Avance electoral de Kadima", así titulan la mayoría de los periódicos de hoy la notícia del aumento de expectativas electorales del Primer Ministro en funciones de Israel Ehud Olmert.
Todos los comentaristas vinculan la variación de las encuestas, desde la inflexión a la baja de los anteriores sondeos, a la actuación del Tsahal en Jericó, con el asalto a la carcel bajo administración palestina y la ilegal captura - nada de extradición ni métodos legales, por favor - de un preso palestino recién elegido miembro del Consejo Legislativo de la Autoridad Nacional Palestina en representación del Frente Popular de Liberación de Palestina, acusado por Israel del asesinato de su Ministro de Turismo.
Barruntaba yo la finalidad electoralista de la decisión tomada por Olmert, pero continúo manteniendo que la infracción del Derecho Internacional y los daños colaterales de muertos, heridos, destrucción y humillación del pueblo palestino, no debieran de proporcionar beneficios a sus autores, ni de índole electoral ni de otro tipo.
Si esto se produce realmente el 28 de marzo, en las elecciones israelíes, habrá motivos para meditar sobre los tristes presagios de lo que ha de acontecer, como titulara Goya el primero de los grabados de la serie Desastres de la Guerra.

Una cita / VII


EL ROTO (eterno)

16.3.06

Apropem-nos


Ja fa un cert temps, en concret el 9 de gener d'enguany, vaig donar notícia de l'existència d'una associació a Madrid que portava per nom "Apropament, Madrid-Catalunya", i vaig explicar quines eren les seves finalitats.
Alhora, vaig donar la primícia de que alguna cosa es movia a Barcelona per a constituir una associació bessona amb les mateixes finalitats. Doncs bé, les coses efectivament s'han mogut en aquest temps de canvi que estem vivint, i ja us puc anunciar que el proper 7 d'abril, a les 19,30, es presentarà l'associació "Apropament, Catalunya-Madrid" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al carrer Montalegre 5, de Barcelona.
Mentre no arriba aquest dia, podeu llegir el manifest fundacional, veure la llista de persones i entitats adherides - hi ha moltes i bones sorpreses - i adherir-vos vosaltres mateixos, a través de la seva web. Jo ja ho he fet.
En qualsevol cas, us avanço que els objectius dels qui s'apleguen sota l'encertat nom d'Apropament són els següents:
- Defensar la concepció plurinacional d'Espanya en el convenciment de que aquesta circumstància no és, en si mateixa, un factor d'afebliment sinó un motiu d'orgull i enriquiment.
- Defensar la idea que el caràcter nacional de Catalunya no obsta per a construir un present i un futur comú amb la resta del pobles d'Espanya.
- Contribuir des del nostre àmbit a que es generalitzi la idea que totes les llengües i cultures que conviuen a Espanya formen part del patrimoni comú i, com a tals, poden i han de ser protegides per tots i totes.
- Promoure activament l'apropament dels ciutadans/es al coneixement de la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística espanyola a través de la comunicació i l'intercanvi.
- Crear ponts de diàleg i comunicació permanents entre Madrid i Barcelona, aconseguint així trencar els tòpics que alimenten la pressumpta rivalitat entre ambdues ciutats.
Crec, de debó, que aquests objectius valen la pena.

15.3.06

Ehud Olmert está en campaña


Es cierto que algun sondeo electoral de los últimos días anunció un determinado declive de las expectativas electorales de Kadima, el partido del Primer Ministro en funciones Ehud Olmert. Es indiscutible que estas circunstancias ponen de los nervios a los afectados.

Pero soy de los que creo que los fines no justifican los medios.
El asalto a la cárcel de Jericó, bajo administración exclusiva palestina, aunque un acuerdo internacional establece que la custodia corre a cargo de efectivos británicos y estadounidenses - que, por cierto, abandonaron el lugar justo antes del asalto del Tsahal -, no parece ser un medio éticamente proporcionado para obtener una remontada electoral, fuera cual fuera la acusación que pesara sobre alguno de los internos, cuya actuaciones, de ser ciertas, no justifico de ninguna manera.
Los muertos, los heridos, la humillación reiterada a los palestinos pueden - por desgracia - proporcionar algún voto o impedir el paso de alguno al Likud. Si añadimos a ello el desprecio a las normas del Derecho Internacional, la posibilidad se refuerza. En estos momentos hay que reconocer que quizá el cálculo electoral sea exacto, aunque lo indiscutible es que han conseguido ya un claro aumento de la violencia y un deterioro sustancial de la situación política y de seguridad. La melancolía que esto nos puede provocar como consecuencia de la meditación sobre la condición humana es plenamente comprensible, pero no podemos quedarnos en ello.
La melancolía puede producir apatía, y esto es lo último que necesitamos. La indignación por sí sola no sirve tampoco para mucho.
Deberíamos de combinar la comprensible melancolía con la indignación ética, y obtener de ambos sentimientos el impulso para la denuncia y para la acción política.

Tots a Santiago!


Els propers dies 25 i 26 de març les Jornades de Blogs Socialistes aplegaran a la Facultat de Ciències Polítiques de Santiago de Compostela bloggers, bloggeres, experts, interessats, curiosos, mestres i aprenents, amb apartats com les experiències dels socialistes a la Xarxa; blogs, noves comunicacions i Estat del Benestar; blogs, una nova forma d'escriptura?; mitjans tradicionals de comunicació versus Media a la Xarxa; les dones a la Xarxa, Internet clau per a la igualtat d'oportunitats; hi haurà un taller sobre recursos per a blogs; i es parlarà sobre el desenvolupament del portal Xarxa de Blogs Socialistes.
Com podeu veure, un programa intens i que es presenta ben interesant.
Jo no hi podré ser per complir un compromís anterior amb la meva Agrupació, la de l'Eixample de Barcelona, però si jo fos vosaltres, no m'ho perdria per res del món.

13.3.06

Bachelet asumió la presidencia de Chile


Bachelet asumió la presidencia de Chile, y el ejército de Chile le rindió honores a la puerta de La Moneda.
La foto está tomada en la puerta del edificio donde se consumó la felonía de Pinochet, el general traidor, y el sacrificio del Presidente Allende, donde se inició una de las más sangrientas e inicuas dictaduras del pasado siglo, donde comenzó la represión contra el movimiento obrero, contra los socialistas y contra todos los demócratas, donde se forjó, también desde el primer momento, la resistencia contra la dictadura.
La compañera socialista, la presidenta de Chile pasó revista a las tropas, e inauguró el mandato anunciando el inmediato envío a los legisladores de proyectos de ley en materias sociales.
Creo que se necesitan pocos comentarios.
¡Que viva Chile! ¡Que vivan los compañeros y las compañeras!

12.3.06

Una carta!

Acabava de tornar d'una llarga setmana a Madrid, i procurava posar ordre en la correspondència que havia trobat a casa, a Barcelona, per tal d'obrir-la en ordre de la urgència aparent.

Aquesta és una feina no sempre fàcil, donada la quantitat de paper que, entre tots, fem malbé per a enviar-nos les més variades notícies, quin coneixement poques vegades és imprescindible.

De sobte, al mig de la considerable pila, va aparèixer un sobre manuscrit. Naturalment, va ser el primer que vaig obrir, i hi vaig trobar notícies familiars que sí que m'interessaven.

Però això potser no vé a tomb, el que volia explicar és la pregunta que vaig sentir darrera meu: Tens una carta? em demanava la meva dona.

Una carta! Sí, la tenia davant meu, enmig del munt de correspondència, era la única escrita a mà, la única veritable carta.

Malgrat totes les tecnologies, noves i no tant noves, el que de debó necessitem és la comunicació artesanal, la veu humana en directe o les lletres confegides a mà.

11.3.06

Les carallades del PP

La carallada és, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, la "feta o dita pròpia d'un carallot". Ja us espavilareu vosaltres mateixos per a trobar la definició de carallot.

De carallades del PP n'hem sentit un munt en els dos primers dies de la reunió conjunta de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i de la Delegació del Parlament de Catalunya, per a debatre l'informe de la Ponència conjunta sobre l'Estatut.

Llàstima que l'ampli ventall de carallots possible hagi estat reduit a dos models bàsics, a saber, el bufó i el profeta apocalíptic.

Vam sentir el primer dia - hi ho vam suportar estoicament - com es frivolitzava sobre les propostes del 90 per 100 del Parlament de Catalunya, amb patètics intents d'assolir les altures de l'ironia, quan el màxim de vol que s'aconseguia era el de broma tavernària, i el mínim nivell - el més habitual - era el del sarcasme basat en la rancúnia.

El segon dia ens va tocar l'altre model de carallot, i vam veure com queien sobre nostre les més negres, terribles i espantoses profecies - en un tó lleugerament diferent a l'habitual a l'speakers corner de Hyde Park, on la volada poètica és superior - per al supòsit de que s'aprovés el que proposa el Parlament i, ara també, la Ponència conjunta.

Deixo a la vostra discreció, i als vostres coneixements del personal del PP, la tasca de posar nom als representants dels diferents tipus de carallot.

Les carallades varen tenir, però, poc efecte en les votacions que repetidament van ser a favor de les propostes de la Ponència o de les esmenes transaccionals, de manera que, a hores d'ara, ja tenim aprovats per la Comissió mixta tres dels set títols del nou Estatut.

Confiem en que els efectes sobre la salut mental dels qui hi vam assistir siguin igualment minsos.

10.3.06

Salamanca revisitada



El martes de esta semana tuve la oportunidad, que aproveché, de acompañar a la Diputada Lidia Santos, del Parlamento de Cataluña, a Salamanca, donde debía de pronunciar una conferencia sobre el Estatut, invitada por la asociación Unidad Estudiantil, presidida por Mario Santos, y que tuvo lugar en el Salón de Grados de la Facultad de Traducción y Documentación, aprovechando la amable hospitalidad de su Decano Carlos Fortea.

Esta nueva visita a Salamanca nos permitió volver a pasear por la Rúa, pararnos ante la Iglesia de San Martín, pasmarnos nuevamente en la Plaza Mayor, sentarnos a la mesa de Gonzalo Torrente Ballester y brindar con cava catalán en compañía de los amigos salmantinos, reencontrar a viejos - aunque jóvenes - amigos académicos, conocer nuevos amigos - entre ellos el Secretario General de la Federación del PSOE, Emilio Melero - conversar, discutir, debatir, confrontar puntos de vista. Todo ello no es poco con la que está cayendo.

El debate en la Facultad fue intenso, y se manifestaron puntos de vista claramente distintos y plurales, en franca y clara discusión entre personas de buena voluntad, es decir exactamente lo que debe de ser una discusión. La prolongación del tema, y de muchos más, en conversaciones con estudiantes en una cafetería y a lo largo de la cena en el Fonseca resultó de un interés humano y político de gran altura.

Como decimos en Cataluña, hablando se entiende la gente. Conviene hablar, hablarnos, cuanto sea necesario, para que nos entendamos, para que desaparezca en Salamanca la preocupación sobre cómo se percibe a los salmantinos en Cataluña, y en Cataluña cualquier idea equivocada sobre el conjunto de los ciudadanos y ciudadanas de Salamanca.

Adquirimos, además, en Salamanca el compromiso personal de impulsar todos los apoyos catalanes que estén a nuestro alcance a la celebración en 2018 de la expo conmemorativa de los 800 años de vida de la Universidad salmantina. A ello nos hemos puesto ya, y persistiremos.

9.3.06

Normalidad en la Comisión de Justicia


Ayer nos reunimos en dos ocasiones ese grupo de diputados y diputadas sensatos y honorables, con una fuerte proporción de reconocidos juristas, que formamos la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados.
Es lo cierto que, pese a lo que han dicho esos días algunos medios de comunicación bien caracterizados, no somos un grupo de dinamiteros que intentemos hacer saltar las instituciones del Estado de Derecho ni alterar los equilibrios que la Constitución diseñó entre los mismos.
Precisamente por eso, ayer reinó la más completa normalidad en la Comisión de Justicia.
En la sesión de la mañana legislamos, en dos cuerpos jurídicos separados, respecto a la eficacia en la Unión Europea de las resoluciones de embargo y de aseguramiento de pruebas en procedimientos penales. Debatimos entre todos los grupos, consideramos la mejor manera de servir al interés general en esta materia, y acabamos aprobando los textos legales estudiados.
En la sesión de tarde se produjo la comparecencia del Fiscal General del Estado, a petición del Grupo Parlamentario Popular y del Grupo Parlamentario Socialista. También se desarrolló todo en los cauces normales e institucionales. El Fiscal General del Estado informó e ilustró a la Comisión sobre los temas objeto de la comparecencia, relativas al cumplimiento de penas por delitos de terrorismo. Los grupos plantearon sus observaciones y preguntas, y se produjo un consenso entre todas las opciones políticas en lo referente al elogio de la colaboración entre las instituciones del Estado, que permitía que la silla de los comparecientes estuviera ocupada, y no vacía como el día anterior. Le faltó al consenso, para ser unánime, la adhesión del Grupo Popular, cuyo silencio sobre este extremo resonó con estrépito en la sala. Todo fue normal, lo peor que podía pasar - en palabras del portavoz socialista Julio Villarrubia - pasó, y fue la intervención del portavoz del Grupo Popular, pero no temblaron los cimientos del Estado.
Esto me lleva a plantearme una serie de preguntas casi ineludibles. ¿Si la Comisión de Justicia funciona con toda normalidad en la labor legislativa, y en la de información de las instituciones del Estado,y en la de control del Gobierno, qué ocurre para que alguien considere que comparecer ante la misma pone en peligro la democracia misma? ¿Cuáles son las razones que llevaron al Presidente del Consejo General del Poder Judicial a no honrar la solicitud de comparecencia que le había transmitido el Poder Legislativo? ¿Tiene alguna intencionalidad política la negativa a comparecer? ¿Temía el no compareciente verse en el brete de reconocer que no había consigna alguna del Gobierno respecto al cumplimiento de penas por delitos de terrorismo? ¿Creía que su comparecencia beneficiaba a alguna opción política y perjudicaba a alguna otra? ¿Cree sinceramente el también Presidente del Tribunal Supremo que no es obligatorio comparecer porque no es delictivo no hacerlo? ¿Opina tan insigne jurista que sólo es obligatorio aquello cuyo incumplimiento constituye la máxima infracción penal, que es la comisión de un delito? ¿Cuáles fueron, en definitiva, las auténticas razones de la anormalidad de dejar vacía la honrosa silla reservada a los comparecientes ante el Congreso?
Espero, con una esperanza de calidad berroqueña, que los motivos para no comparecer no fueran de tipo político. Prefiero, sin duda alguna, que en realidad lo que ocurriera fuera que la hora de la comparecencia coincidiera con la clase de sevillanas.

8.3.06

8 de marzo


La tradición de las izquierdas quiere que el 8 de marzo, Día Internacional de la Mujer Trabajadora, conmemoremos la huelga de 40.000 trabajadoras del textil en Nueva York, declarada el 8 de marzo de 1854, en reclamación de la reducción de la jornada de 16 horas, y que recordemos también la muerte de las 129 trabajadoras de la empresa Cotton, de Nueva York, que perecieron en el incendio provocado por el empresario en 8 de marzo de 1908, en respuesta a la huelga convocada y seguida por las trabajadoras.
La conmemoración no puede quedar simplemente en ésto, sino que debe de servir de acicate para continuar en la interminable lucha para conseguir el reconocimiento y el respeto de los derechos de las mujeres y de las trabajadoras, que se extienden más allá de lo laboral y deben de comprometernos a todos en contra de cualquier forma de violencia de género.
Pero la conmemoración también es recuerdo, del que sacar enseñanzas, y creo que todos debemos de reconocer que sin las luchas concretas - políticas y sociales - de las mujeres, los derechos de todos no serían los que ahora son.
Sin los derechos de las mujeres, los derechos del hombre no son realmente derechos humanos.

7.3.06

Ben a prop


Tenim el nou Estatut de Catalunya ja ben a prop.
Ahir, 6 de març, la Ponència conjunta de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i del Parlament de Catalunya va acabar els seus treballs.
Ara començarem a treballar, també conjuntament, els vocals de la Comissió Constitucional del Congrés i els 39 delegats del Parlament de Catalunya. El calendari de sessions és prou atapeït, de manera que ben segur que podrem haver acabat el proper 17 de març.
Des de la perspectiva dels socialistes, el nou Estatut ha estat millorat per les feines de la Ponència conjunta, i s'assembla molt més al projecte del PSC.
El texte que ara discutirem en Comissió conjunta desplega el concepte d'Estat social i democràtic de Dret previst a la Constitució, des d'una perspectiva clarament social i progressista; aferma la institucionalitat del nostre sistema d'autogovern; farà possible atendre a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb un finançament just i solidari; respon a la voluntat de la immensa majoria de la representació política de Catalunya i, en definitiva, obre perspectives d'un major àmbit de llibertat i de llibertats de tots i totes, perfectament compatible amb la solidària convivència amb tots els ciutadans i tots els pobles d'Espanya.

5.3.06

Uno de Gila
















"Mi Gobierno no negoció con ETA, sólo fue a enterarse de si estaban dispuestos a rendirse"



José María AZNAR (Convención del Partido Popular,
Madrid, 3 de marzo de 2006)

3.3.06

Vitoria, hermanos, nosotros no olvidamos


Avui fa trenta anys. El 3 de març de 1976, cinc joves obrers en vaga vàren ser assassinats, quan assistien a l'assemblea convocada a l'esglèsia de Sant Francesc d'Assis.
Algú va ordenar llençar gasos dins de l'esglèsia. Algú va ordenar disparar. Algú va obeir les ordres. Alguns van ser assassinats per defensar els seus drets com a treballadors i com a ciutadans.
Alguns no oblidem, no podem oblidar, i no volem oblidar.
"Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries"
Alguns seguim, i seguirem, sentint les campanades a morts.
Sobre aquestes campanades es va formar la nostra democràcia. Amb aquestes campanades dins nostre seguim, i seguirem, lluitant per la defensa dels drets de tothom. Amb aquest record volem anar endavant, però amb aquest record.

2.3.06

Una cita / VI


Quaesivit cum moriebatur ubi essent umbrae

Explicació de les últimes paraules de


Marc AURELI (121-180)


(Va preguntar en morir ón eren les ombres)

(Preguntó al morir donde se encontraban las sombras)

1.3.06

Una actuación insensata


Me ha llegado la noticia de que el pasado 23 de febrero, en el campo de refugiados de Balata, en Cisjordania, han resultado heridos por fuego de las Fuerzas de Defensa de Israel (IDF), tres trabajadores de la Palestinian Medical Relief Society (PMRS), organización no gubernamental dedicada a la atención médica de la población palestina.
Estos trabajadores paramédicos se encontraban atendiendo a los civiles palestinos heridos durante los acontecimientos, y creo que es necesario hacer públicos sus nombres:
1.- Jarir Zakaria Qanadilu, conductor de ambulancia de PMRS, herido por dos balas, una en la mano y otra en la pierna izquierda. Permanece en atención quirúrgica.
2.- Ahmad Arabat, del equipo de primeros auxilios de PMRS, herido en el pecho por metralla.
3.- Ihab Mansour, del equipo de primeros auxilios de PMRS, herido en la cabeza por metralla. Ihab Mansour fue detenido en la misma ambulancia en que fue herido y sigue en tal situación, sin que se hayan indicado las causas.
Además resultaron heridos dos voluntarios, un holandés herido por metralla en el hombro, y un americano, herido de bala en una mano.
La PMRS es una contraparte de ACSUR en Palestina, que se dedica a programas de atención médica a la población, incluyendo - como resulta indispensable en Palestina - a los heridos por las fuerzas armadas de la potencia ocupante, pero que centra sus esfuerzos en garantizar una atención médica suficiente al conjunto de los palestinos, en situación de ocupación militar.
¿A quién beneficia la insensata actuación de atacar y detener al personal de atención médica? ¿Qué niveles de confianza mútua se persigue obtener así? ¿Cómo ayuda ésto a las perspectivas de paz en la región? ¿Alguien puede sostener que algo así es sensato?

Una decisión sensata













El pasado 27 de febrero, el Consejo de Ministros de Asuntos Exteriores de la Unión Europea adoptó la sensata decisión, propuesta por la Comisión Europea, de transferir fondos a Palestina lo que contribuye, sin duda alguna, a aliviar la presión en la zona, y no sólo en el interior de Palestina.
No puede, en efecto, calificarse más que como sensata una decisión que no tiene nada de desestabilizadora, ni de ayuda a terroristas, ni de agresiva frente a Israel, sino que tiene que producir el resultado, absolutamente diferente, de permitir la calma, aliviados las más urgentes necesidades financieras de la Autoridad Nacional Palestina en estos momentos.
Los 121.500.000,00 € aprobados se desglosan en tres paquetes diferenciados. El primero, de 40 millones, pasará directamente a la administración israelí en pago de las facturas de energía y servicios debidas por la ANP. El segundo, de 64 millones, se destina a finalidades de sanidad y educación, y será administrado por la UNRWA (Agencia de Naciones Unidas para la ayuda a los refugiados palestinos). El tercero y último, de 17,5 millones, pasa a la Autoridad Nacional Palestina para el pago de los salarios de los funcionarios de esta administración, que fundamentalmente son los dedicados a la educación primaria y secundaria, personal sanitario y fuerzas de seguridad.
Para valorar adecuadamente la importancia del pago de estos salarios debemos de tener en cuenta la situación de empleo en Palestina (en datos aproximados, un 45 % de desempleo en Cisjordania, y un 75 % de desempleo en Gaza), provocada, entre otras causas, por la prohibición de trasladarse a Israel que afecta a decenas de miles de trabajadores palestinos. Ello supone que los salarios que ahora podrán pagarse,constituyen una parte importantísima de los ingresos por trabajo que permiten subsisitir a la población civil palestina.
Parece claramente sensato no permitir que la situación de la población se vuelva desesperada; permitir con ello una situación de calma, bastante más que relativa, que favorece la deliberación y la búsqueda de soluciones justas y posibles al conflicto existente; y evitar, posiblemente, actos de exasperación que no lograrían más que aumentar la tensión y alejar las perspectivas de solución negociada.
Acabo de recibir el Humanitarian Update de varias agencias de NNUU, referido a los Territorios Palestinos ocupados, de fecha enero de 2006, y considero que la aséptica y neutral información de los problemas que el cese de los flujos financieros puede provocar en la población palestina, debe de servir de base a nuestra reflexión sobre la situación.
Falta ahora que la sensatez de los actores internacionales se mantenga en el tiempo, y aumente el número de sujetos que actúen a su dictado.