Impecable i implacable
Crec que n'hi haurà prou amb algunes de les frases que el Ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va dir ahir durant la seva compareixença davant la Comissió d'Interior del Congrés dels Diputats, per tal de que us feu una idea de com va anar la sessió, que va durar des de 2/4 d'onze del matí fins a 3/4 de quatre de la tarda, i en la que es va poder repassar la política antiterrorista, i la contribució de la política penitenciària als objectius antiterroristes, en els darrers temps.
- Portaran flors a tots els llocs on es van cometre assassinats pels presos excarcerats per vostès?
- Varen mentir per a no perdre el poder, i segueixen mentint per a intentar recuperar-lo.
- Hem neutralitzat el xantatge de De Juana: ell va dir "O lliure o mort", i la resposta de l'Estat ha sigut "Ni lliure ni mort"
- Potser aquest debat no és casual, no sorgeix de la indignació d'alguns ciutadans; sorgeix artificialment creat perquè potser algú sabia que el final de la violència era a l'abast.
- Com més a prop hem tingut el final d'ETA, més confrontació política han creat.
En el debat tots els grups parlamentaris, excepte el del PP, han donat suport a la política antiterrorista i penitenciària del Govern, així com a la decisió concreta en el cas de l'assassí De Juana.
Només CiU ha intentat fer equilibris de suposada equidistància, procurant no ferir al PP. Cal preguntar-se si una possible tinença d'alcaldia cedida pel PP val tant.
El PP no ha sorprès gens ni mica, ha insultat, cridat i gesticulat. Pel que fa al discurs d'en Zaplana, tampoc no ha sorprès: desqualificació, divisió, irritació, referència a traïcions, cessions a xantatges, etc.
En resum, un Pérez Rubalcaba impecable en la seva exposició, i implacable amb els qui tenen més pressa en fer caure el Govern que en acabar amb ETA, amb els qui no dubten en afeblir l'Estat i trencar la unitat dels demòcrates per mirar de fer mal al Govern.
Aquesta és la oposició que hi ha. Mirem de ser impecables i implacables amb ells.
Etiquetas: Congrés dels Diputats, política, terrorisme
Enviado por Jordi Pedret a las 09:59
5 Comentarios:
Doncs per ara, tot plegat sembla qualsevol cosa la governació d'Espanya (i Catalunya) menys impecable. Si els professionals de la política no feu ni 5 cèntims d'auto-crítica, cada cop menys gent anirà a votar...
Recordo una parábola de la bíblia que explicava que uns comerciants anaven a mercat, i en el camí van trobar uns gossos que bordaven. Un d’ells va seguir el seu camí, i els altres dos van començar a tirar-los pedres. En tornar, aquell que havia anat a fer la seva feina, es va trobar amb els altres companys que encara hi eren tirant pedres als gossos.
Opino que als “gossos” cal deixar-los que bordin, i no perdre ni un gram de les nostres energies en contestar-los. Que bordin!!!, nosaltres a treballar. La crítica sol ser com un bumerang, torna i fot clatellada a aquells que la llencen amb mala intenció. Ja els arribarà tot allò que estan maquiavelant .
No estic parlant de les crítiques constructives, que són necessàries i poden donar-nos punts de vista diferents de coses que no veiem.
Sembla que els senyors de les “Azores” estan en crisi, i utilitzen el soroll per tal desviar l’atenció de coses que els amoïnen. És ridícul muntar tant de sarau pel tema de en de Juana, quan ells n’han fet de tan i tant grosses, i que s’aprofitin del dolor dels familiars de les víctimes per a fer campanya. Si els contestem, i aconsegueixen fer-nos perdre la paciència (reconec que no és fàcil seguir serens), perdem energia i el bon rollo que necessitem per seguir governant i guanyar les municipals ara, i les Generals després.
S’arrosseguen encara els 40 anys de dictadura, que no poden diluir-se en menys de dues o tres generacions. 40 anys de repressió, i de “una grande y libre??”, creen en la població por, molta por, i a la gent amb por és més fàcil manipular-la. Mira sinó l’experiència que té en aquest tipus de control la mateixa església catòlica, especialista en amenaçar “también sé que puede castigarme con las penas del infierno”, i que durant tants segles els ha servit per cometre autèntiques barbaritats en nom de “Déu”.
La gent comença a estar cansada de l’espectacle. I la “classe política”, com ens anomenen aquells que s’autonomenen com : “yo no soy político” (tothom d’alguna manera en fa i hi participa de la política), hauríem de saber donar exemple de serenitat i pau interior, aquella pau que dóna el saber que estàs fent el que saps i el que creus convençut que és el millor pel Bé Comú.
M’agrada llegir el teu blog Jordi. Fins ben aviat. (Si, ja sé que capellaneixo) No cal que ho publiquis, o bé pots tallar-ho per on et convingui.Si tingués el teu mail te l'hagués enviat.
Pilar Ventura Py
http://pilarventurapy.blogspot.com/
Benvolguda Pilar,
moltes gràcies per llegir el bloc i per comentar-lo. Faria algunes matisacions al teu comentari, però crec que tenim una coincidència bàsica, i de les matisacions ja en parlarem quan celebrem els teus resultats electorals a Cabrera de Mar.
Una abraçada!
Benvolgut Odalric,
discrepo totalment del que dius respecte a la governació d'Espanya i de Catalunya. A mi em sembla que es desenvolupen molt raonablement donades les respectives oposicions a que s'han d'afrontar.
Per si cal la precisió, l'adjectiu "impecable" (i també "implacable") es referia al discurs del Ministre de l'Interior a la Comissió que es va celebrar dimecres 13 de març.
Aixó aclarit, us diré que m'ha semblat entendre que em qualifiqueu de "professional de la política". Doncs mireu, les meves professions són dues: una l'advocacia exercida lliurement, i l'altra la docència universitària. Em dedico a la política des d'un lloc institucional mentre el meu partit em faci confiança en posar-me a les llistes electorals i els ciutadans i ciutadanes em votin. Quan això hagi passat, seguiré fent política tal com la feia abans, organitzadament en el Partit dels Socialistes de Catalunya, sense més compensació que la gratificació de la solidaritat amb els companys i companyes i de les lluites compartides per assolir objectius comuns.
El tema de l'abstenció electoral i de la desafecció per la política em sembla prou interessant i complicat com per no poder despatxar-lo en un comentari com aquest.
Per últim, us he de dir que això de "l'autocrítica" sempre m'ha semblat més propi de tradicions polítiques autoritàries que no del socialisme societari amb el que em sento identificat, i de la llarga tradició autogestionària de la que provenim molts dels membres del meu partit. Nosaltres mirem d'analitzar els processos i treure'n els ensenyaments que poguem. Quelcom molt llunyà de "l'autocrítica".
Rebeu una cordial salutació,
Sento la reiteració, però ho diré un cop més: No publico anònims!
Publicar un comentario
<< Home