Tothom cap al Sant Jordi

Només cal un petit esforç, ben assolible, per a pujar al Palau Sant Jordi, a Montjuïc.

Paga la pena fer-lo, donat que el cartell d'oradors és dels realment excepcionals, però no es tracta només d'això, que ja és prou important.

Es tracta de que siguem molts, moltíssims, molts més dels que ells volen i diuen, a dir tots junts les raons del nostre optimisme, a dir tots junts que cal votar, i votar PSC!

Carme Chacón per la Justícia

Avui he esmorzat amb la Carme Chacón. Bé, jo i 150 persones més hem esmorzat amb la Carme Chacón. Tots els que permetia la capacitat de la sala, que va obligar a l'organització a tancar la inscripció d'assistència amb dies d'antelació.

Erem tots gent vinculada al món jurídic, en els seus diferents aspectes i professions, és a dir, professors universitaris, jutges, magistrats, notaris, advocats, procuradors, funcionaris de les administracions vinculades a la justícia. Molts d'ells - a més dels que legalment no poden - sense vinculació amb el PSC.

Hi érem per a sentir a la primera candidata per Barcelona exposar el programa socialista per a la justícia, com ho ha fet després d'una introducció a càrrec de l'Honorable Consellera de Justícia Montserrat Tura.

Hem sentit així, també en l'àmbit específic de la justícia, les raons per a votar, i per a votar PSC!

Cornellà optimista

Gairebé 400 cadires s'han omplert aquest vespre a la sala gran del col.legi Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat per tal de sentir al seu alcalde, el company Balmón.

Les ocupaven unes 400 persones optimistes, que han assistit a la seva intervenció i a la meva, que estava també programada.

En Balmón ha parlat de política i de les polítiques que poden fer els ajuntaments gràcies a la feina del govern socialista d'Espanya, deixant ben clar que no és el mateix, de cap de les maneres, que governin els uns o els altres.

Per la meva part he insistit en el que vaig repetint aquesta campanya, és a dir la idea de la política com a activitat solidària, i el valor del vot com a eina política i instrument que fa que que els ciutadans siguin els únics amos del seu destí, i que és quelcom al que no podem renunciar de cap de les maneres, si no és que volem que d'altres decideixin per nosaltres i facin la seva política contra nosaltres, els ciutadans.

Un cop més es tractava d'explicar la importància de votar, i de votar al PSC!

Nou Barris optimista

Dilluns a la tarda va ser el moment de fer campanya a Nou Barris, i em ve de gust explicar-ho, donat que tothom parla del debat, que va guanyar clarament un Rodríguez Zapatero enfrontat a la crispació, l'atac i les infàmies d'un Rajoy plenament superat per la realitat.

Vaig estar amb el company Manolo Pérez i la companya Susana Sánchez al Casal d'Avis Pau Casal, al barri de Canyelles; a l'Associació de Veïns de la Guineueta; i al Centre d'Activitats de Vallbona. A tots tres llocs hi vaig fer una xerrada seguida de col.loqui, que es va allargar sempre més enllà del previst. Encara, però, vaig tenir temps de passar per l'Agrupació de Nou Barris a saludar als companys i companyes que estaven preparant el material per als propers actes electorals.

Es tracta, com he explicat en altres ocasions, d'anar a trobar a la gent allà on és, per parlar amb els ciutadans i les ciutadanes, i explicar la nostra visió sobre el futur d'aquest país, les nostres ganes de contribuir-hi, i l'importància i el valor del vot de cadascú.

Cal repetir un cop i un altre que el vot té un valor immens, que ens fa ciutadans iguals i que és el sistema que tenim per a ser només nosaltres mateixos els amos del nostre futur.

Cal repetir un cop i un altre que cal votar, i votar PSC!

No s'hi val a badar

No s'hi val a badar amb el que decidim el 9 de març. Es tracta d'escollir entre les dues úniques possibilitats reals.

Es tracta de decidir si es vol fer possible que governin els qui van organitzar el boicot contra els productes catalans, es van oposar aferrissadament a l'Estatut, el tenen recorregut davant el Tribunal Constitucional, i han anunciat que faran perdre a Catalunya 34.500 milions d'euros en inversions, i que restabliran el Pla Hidrològic per a assecar l'Ebre, i volen dividir els nostres infants segons la llengua que es parli a casa seva.

L'altra possibilitat és decidir que governin els qui estan desplegant l'Estatut aprovat per la majoria del poble de Catalunya, els qui han portat el català a les institucions europees, els qui defensen el model educatiu integrador amb el català com a llengua vehicular, els qui estan a favor de les inversions en infraestructures a Catalunya.

No s'hi val a badar en el moment de votar, i badar és donar el vot a aquells que han passat de dir que volen obtenir el Govern de la Generalitat a canvi de vots al Congrés a dir que tant els fa amb qui pactin, sempre que siguin els qui hagin guanyat, sense cap pensament per a l'interés de Catalunya.

(article publicat a e-noticies)

Els barris, els carrers i les places optimistes

Als barris, al carrer i a la plaça.

A l'Arc de Triomf, al Centre Cívic de Sagrada Família, a l'avinguda Gaudí, a la plaça Fernando Reyes. Són els primers actes d'aquesta campanya, de contacte directe amb la gent, allò on la gent és.

Parlant amb la gent per a explicar les raons que hi ha per a votar, i per a votar al PSC.

El valor d'un vot

El vot, cada vot, no té preu, però té un immens valor.

Té el valor que li han donat al llarg de la història totes les lluites per a tenir-hi dret. Les lluites dels obrers, dels treballadors, del conjunt dels ciutadans, les lluites de les dones excloses del vot.

Té el valor de la repressió patida per voler-lo, de l'exili sofert per la seva causa, de la sang vessada per ell.

Té, a més, el valor de ser l'instrument que ens fa a tots absolutament iguals, que ens fa ser els únics amos del nostre propi destí.

El nostre vot ens fa ser més lliures a tots, no esclaus de cap minoria poderosa, sinó lliures en l'expressió de la voluntat popular.

Si anem a votar som més.

Vota, i vota PSC!

Ja és oficial!

Ja hi ha campanya electoral.

Ja us puc demanar que voteu, i us ho demano. Us demano, a més, que voteu les llistes socialistes.

Les raons que tinc per a demanar aquest vot han anat quedant clares, em sembla, des de fa temps en aquest blog.

Seguiré, malgrat això, insistint en les raons que hi ha per a aprofitar la situació objectiva que existeix per a enfortir una democràcia social que pot ser una de les més avançades d'Europa, és a dir, d'arreu.

Penseu, en qualsevol cas, que només hi ha dues possibilitats de Govern: la dels Rajoy, Acebes, Zaplana i ara Pizarro, o la dels socialistes amb José Luís Rodríguez Zapatero i Carme Chacón.

Entre aquestes dues possibilitats cal optar, és a dir, entre el passat i la regressió, o el futur i el progrés.

Vota, i vota PSC!

Bones notícies de llevant i de ponent

Al llevant, el People's Party of Pakistan (PPP) ha guanyat clarament les eleccions legislatives. Així un partit afiliat a l'Internacional Socialista es col·loca com a primer partit al Parlament i s'obren perspectives de solució - no fàcils per descomptat - a la problemàtica social, econòmica i política pakistanesa.

A ponent, les primàries nord-americanes continuen provocant una insòlita afluència de votants demòcrates, que ha tornat a donar la victòria a Barack Obama tant a Wisconsin com a Hawaii. Aquesta mobilització política del poble nord-americà, tradicionalment molt abstencionista, obre també perspectives - no fàcils per descomptat - de canvi en la política dels Estats Units.

Totes dues em semblen bones notícies, i així m'agrada fer-ho constar.

Una cita / XLIII

L'histoire enseigne aux hommes la difficulté des grandes tâches et la lenteur des accomplissements, mais elle justifie l'invincible espoir.

Jean JAURÈS (1858 - 1914)

(L'història ensenya als homes la dificultad de les grans tasques i la lentitud de les realitzacions, però justifica l'invencible esperança)

(La historia enseña a los hombres la dificultad de las grandes tareas y la lentitud de las realizaciones, pero justifica la invencible esperanza)

Tot l'enyor d'en Duran

Aquells que m'hagin llegit algun cop saben la meva profunda discrepància política i ideològica amb en Duran Lleida. No compartim en quasi res la visió del món, encara que ho fem en el que és fonamental, és a dir, la concepció democràtica de la política.

No cal dir, però, que desitjo de tot cor el restabliment ràpid i complet de la seva salut, i la seva tornada la l'escena de la campanya electoral.

En Duran no té suplents a l'altura mínima necessària per al càrrec.

Ho podem veure aquests dies amb les manifestacions d'en Mas que reitera la seva voluntat de mirar d'aconseguir com sigui, però sempre a Madrid, el que no va obtenir al Parlament de Catalunya en l'elecció del President de la Generalitat. Aquesta actitud plenament sucursalista no s'adiu de cap manera amb el tarannà del titular Duran, que té clar quins són els camps i àmbits corresponents a cada decisió.

Si no és que en Mas sigui sucursalista, és que és més voluble que un penell en dia de ventada encreuada. Quan li dona per reclamar que governi la llista més votada en les eleccions catalanes està desautoritzant el contingut de l'Estatut vigent, que va aprovar amb els seus vots a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, i que va recomanar votar a favor en el referèndum posterior, car l'Estatut estableix amb tota claredat un sistema parlamentari d'elecció del President de la Generalitat, que ara es veu que no li sembla bé. Això en Duran mai no ho faria.

I que direm de la finor democràtica d'en Felip Puig, que aprova explícitament l'energumen que en un acte de CiU al Baix Llobregat titlla de feixista el Molt Honorable President de la Generalitat. Això, un demòcrata com en Duran tampoc no ho faria mai.

Què voleu? Tot això em fa sentir un infinit enyor d'en Duran!

(article publicat a e-noticies)

Gent optimista

Ahir diumenge al matí, malgrat el cel ennuvolat i la garbinada carregada de fresca humitat, els socialistes de l'Eixample vam tornar a sortir al carrer per a parlar de política amb els nostres veïns.

Ens vam trobar amb els companys de Ciutat Vella i de Sant Martí en l'indret en que es troben també els territoris de les nostres tres agrupacions, sota l'Arc de Triomf, erigit per a senyalar l'entrada de l'Exposició Universal de 1888.

Es tractava d'un acte públic amb el format que va començar ja fa algun temps l'Agrupació de l'Eixample i que en diem "Speakers' Corner", és a dir, parlar directament a la gent, sobre una petita tarima, amb un micròfon i un parell d'altaveus.

Us asseguro que la proximitat física, l'absència de cap tipus de barrera, és quelcom que millora molt la comunicació i que la fa d'una gran eficàcia. Jo confesso, a més, que és un format que m'agrada molt perquè respon a la meva idea de la política i de per a què i per a qui la fem.

Gent optimista de les tres agrupacions - el regidor de Barcelona Paco Narváez, i els candidats a diputats Isabel López, Daniel Fernández i jo mateix - vam ocupar la tarimeta i vam mirar d'explicar a la munió de gent que ens va escoltar quines eren les raons del nostre optimisme, és a dir del nostre socialisme.

L'H optimista

Ahir ens vam aplegar a La Farga de l'Hospitalet del Llobregat (ara L'H) uns quants socialistes, més o menys uns 10.000, per a manifestar ben clarament el nostre optimisme.

Els socialistes creiem en les possibilitats d'aquest país, creiem en les possibilitats de la nostra gent, de la nostra societat, i per això som optimistes i no ens n'amaguem.

Els socialistes sabem que la gent prefereix mirar al futur que al passat, que prefereix la llibertat i les llibertats a la repressió, que prefereix l'empenta a l'anquilosament, que prefereix avançar tothom junt en una societat cohesionada a la divisió i l'exclusió.

Això els vam dir amb la nostra presència i el nostre suport als qui van intervenir ahir davant nostre, Celestino Corbacho, Pepe Montilla, Felipe González, Carme Chacón i José Luís Rodríguez Zapatero.

Els vam dir que els socialistes som optimistes perquè sabem que el món es pot transformar i millorar, amb la nostra voluntat i el nostre treball.

Per que som optimistes, i creiem en el futur, en la gent i en el país, guanyarem les eleccions generals, per a poder continuar construint una societat més justa, lliure i solidària, que segueixi donant motius per a l'optimisme.

Artur Mas, el negador de Catalunya

Seré breu, perquè no calen moltes paraules.

Artur Mas, ajudat per Pere Macías - sí, el que va firmar al Senat el veto als Pressupostos Generals de l'Estat que va guanyar el PP i que va fer perdre a Catalunya una picossada d'euros - nega l'existència política de Catalunya.

Artur Mas, Pere Macías i els seus, han proclamat que pensen fer dels vots dels diputats que treguin a les Corts Generals moneda de canvi contra la decisió sobirana del poble de Catalunya, manifestada pel Parlament de Catalunya en l'elecció del President de la Generalitat.

Artur Mas, Pere Macías i els altres sucursalistes de CiU volen que el Govern de Catalunya es decideixi al Congrés dels Diputats i no al Parlament de Catalunya. Volen que Madrid imposi un Govern a Catalunya.

Artur Mas i els seus sucursalistes seguidors neguen així l'existència política de Catalunya i la capacitat de decisió del seu Parlament sobre les matèries que li pertoquen. Després d'utilitzar-lo com si fos una de les assemblees de facultat a les que Mas no va assistir mai, per tractar qualsevol tema que no sigui de la seva competència, ara li neguen la capacitat de decidir sobre el nostre Govern.

Artur Mas, Pere Macías i els seus sucursalistes seguidors neguen l'existència política de Catalunya.

Convé que tothom ho sàpiga.

Catalunya a Madrid

Els dos darrers dies han estat dues jornades ben denses d'activitat política i social catalana a Madrid.

Vam començar dimecres amb la presentació a la Sala Clara Campoamor del Congrés dels Diputats del darrer número de la Revista d'Afers Internacionals, que publica el CIDOB. La convocatòria de Narcís Serra va aplegar un públic nombrós, amb presència d'un bon nombre d'ambaixadors, entre ells gairebé tots els dels països àrabs i el d'Israel. El tema s'ho valia, es tractava de la política àrab i mediterrània d'Espanya, i en el debat van sortir gairebé tots els grans temes, com per exemple els límits del consens en la política i l'acció exterior, el nou concepte de servei exterior, el real sentit de l'interès nacional en política exterior, i els dos conflictes ineludibles del Sàhara i de Palestina.

Dijous va començar amb un esmorzar amb el President Montilla, amb notable afluència de públic, en que es va fer una repassada clara i ordenada de la situació política actual a Catalunya i les seves relacions amb la política estatal.
Cal dir que forces preguntes buscaven forçar contradiccions entre el Govern de la Generalitat i el de l'Estat. Sembla que la perspectiva desenfocadament localista madrilenya de certs periodistes no dóna per a més. Es van trobar, però, amb una afirmació de clara fermesa en la defensa dels interessos de Catalunya, desenvolupament de l'advertència sobre la desafecció que ja havia explicat Montilla en altra ocasió a Madrid, però sense cap enfrontament, sense el que certa premsa sembla que no pot viure.

Al migdia hi va haver l'acte d'ampliació de la galeria de retrats de ministres al Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, amb l'incorporació del del Ministre Montilla, amb breus intervencions de l'actual Ministre Joan Clos i del propi Montilla.

Abans de sopar va ser el torn del Centre Cultural Blanquerna, amb la presentació de l'exposició "Barcelona proyecta. Construyendo el futuro" sobre nous projectes urbanístics i arquitectònics barcelonins dotats de contingut de progrés. Hi van intervenir el Delegat del Govern de la Generalitat a Madrid, José Cuervo, el Delegado Especial del Gobierno en el Consorcio de la Zona Franca de Barcelona, Manuel Royes, el Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, Joan Clos, i l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Públic variat, incloent-hi ambaixadors i empresaris, i interessat en una molt interessant exposició que us recomano si passeu per Madrid abans del 13 d'abril.

En resum, una presència catalana a Madrid d'alta qualitat i interés, parlant de coses importants i presentant projectes per a la feina comú. Una manera de ser i d'estar al món de la política ben pròpia dels socialistes, com ho eren tots els que he esmentat.

En agut contrast amb això n'hi ha - com el sucursalista Artur Mas - quina relació amb Madrid és de plena subordinació, pretenent guanyar allà el Govern de la Generalitat que no els va donar el Parlament de Catalunya.

¿Será eso?

Ácido, agudo, amargo. Humor en definitiva, es decir espejo que no deforma sino que nos devuelve la realidad ya suficientemente deformada.

¿Será eso lo que quiere el PP de los inmigrantes? Me temo que no, que bajo el esperpento de la propuesta se oculta algo que va bastante más allá: la utilización de los miedos sociales ante lo nuevo, ante las circunstancias cambiantes en un descarado y desgarrado cálculo electoral.

Fía el PP sus esperanzas en que desatando el más rastrero populismo demagógico sobre temas importantes de nuestra sociedad provocará un movimiento de rechazo a lo nuevo, que lleve los votos a lo viejo, a lo más viejo posible, es decir al PP.

¿Será eso, de verdad, lo único que busca el PP a costa de la cohesión social y al precio de excitar la xenofobia, el odio?

La respuesta es de cada uno, y la consecuencia de la respuesta debería de reflejarse en las urnas de marzo.

El crimen no es la solución

Un misil Kassam lanzado por alguien, pero no por el conjunto de la población civil de Gaza, ha herido a dos menores israelíes en la localidad de Sderot, a uno de ellos de especial gravedad, lo que resulta, desde luego, lamentable desde cualquier punto de vista, puesto que la población civil no debería de ser nunca víctima.

Ante esta situación, y urgido por parte de la población israelí, el Gobierno de Olmert ha anunciado su decisión de sumar al corte de agua y de suministros energéticos a la Franja de Gaza, la realización de operaciones militares de gran alcance en el momento que lo considere más oportuno.

A ello ha añadido, con el beneplácito explícito de muchos políticos israelíes, la decisión de reanudar a su arbitrio los asesinatos de palestinos de los que sospeche que tengan actuación relevante dentro de Hamás.

Gaza es un territorio ocupado, pese a la "desconexión" unilateral israelí, puesto que Israel conserva el control del mismo en prácticamente todos los aspectos, y habitado por una población que debe, de acuerdo con el Derecho Internacional, ser protegida por el ocupante militar.

La IV Convención de Ginebra, aplicable a los casos de ocupación militar - como lo es la de Gaza, Cisjordania y Jerusalén Este - prohibe expresamente las actividades que anuncia Israel.

El crimen contra la población civil en situación de ocupación, la violación del Derecho Internacional y de los principios básicos del trato humanitario constituyen un camino completamente erróneo para solucionar un conflicto.

El crimen no es la solución.

No ens dividiran

Així mateix, sense punt d'admiració al final. No es tracta d'una crida desesperada, no és una alarma, és simplement una serena i tranquil·la afirmació: no ens dividiran.

Els del PP no aconseguiran dividir-nos als catalans per raó de la llengua que es parli a casa de cadascú.

Els catalans i les catalanes conformem una societat amb un alt grau de cohesió, amb ple respecte a la diversitat, que no ha fet mai problema, ni en farà, dels usos lingüístics.

Una ja antiga decisió política presa amb un consens molt ample ha consolidat al nostre país un model educatiu de línia única, amb el català com a llengua vehicular, que permet que en acabar els ensenyaments obligatoris es domini tant el català com el castellà.

Aquest és el resultat de l'anomenada immersió, una societat que no es divideix per la llengua i que té cada cop major consciència de que cal acumular al coneixement comú una tercera llengua, l'anglesa.

Una societat cohesionada pel fet de compartir coneixements i educació no pot dividir-se, escindir-se en dues per efecte d'ensenyaments separats per raó de l'ús d'una llengua o altra.

Una societat dividida, amb discriminació de coneixements i d'oportunitats socials i laborals, amb pèrdua de la consciència de ser un únic poble, això és el resultat al que ens portaria la proposta divisionista del PP.

El poble de Catalunya no es dividirà, no votarà als qui ens volen dividir, però cal parar atenció perquè l'única garantia que el PP no pugui mirar d'imposar la divisió és que no governi, i per això cal evitar que ningú l'ajudi a fer-ho amb els seus vots.

Per a que no ens divideixin no es pot votar tampoc als qui encara no saben de què volen ser ministres, i molt menys saben - i els és ben igual - si volen ser-ho amb els socialistes o amb el Rajoy.

(article publicat a e-noticies)

Yes we can!

¡Sí se puede! Yes we can!

El vell crit dels jornalers hispans en lluita al sud dels Estats Units va ser reprès per Barack Obama en el seu discurs de New Hampshire, sortint d'una derrota parcial en les primàries.

Des d'aleshores s'ha convertit en el lema de la seva campanya, junt amb el "Change we can believe in" (El canvi en el que podem creure).

L'apel·lació al canvi i al poder de la voluntat dels ciutadans, s'ha traduït en una onada de participació que fa que el nombre d'electors a les primàries o participants als caucuses demòcrates sigui molt superior a qualsevol altra ocasió anterior.

La confiança en que el que volen els ciutadans és el decisiu, que la seva veu és la que compta, i que el vot pot canviar les coses es reflexa en la repetició del Yes we can!, però també, i això és ben important, en la mobilització de la gent.

La revifalla de la política, de la voluntat general expressada en el vot, front a les decisions opaques de foscos poders econòmics és una gran notícia, bona per a tots els demòcrates arreu del Món.

Per això ens alegrem de l'onada de participació que ha donat la victòria a Obama, en només dos dies, als estats de Washington, Nebraska, Louisiana i Maine, i al territori de les Illes Verges.

Yes we can! ¡Sí se puede!

¡Como está el servicio!

Lo que se habla con los amiguetes acaba siempre impregnando el pensamiento propio, sea cual sea la profundidad de ese pensamiento.

Por eso no me sorprende en absoluto que Arias Cañete, tan cordial él con Martínez Pujalte, acabe manifestando lo más en público posible lo que realmente le preocupa, que viene a ser lo mismo que según el genial dibujante Serafín preocupaba en tiempos de "La Codorniz" a las marquesonas agarradas a la frasca en sus conversaciones de barrio de Salamanca: ¡Como está el servicio!

Por eso frente a los desafíos y oportunidades que nos plantea la gestión inteligente y democrática del fenómeno de la inmigración, más que sus potencialidades económicas demostradas, el aumento de cotizantes a la Seguridad Social, de contribuyentes a Hacienda, el incremento de la riqueza y las necesidades de integración y cohesión social, lo que preocupa a Arias y sus amiguetes es que no hay camareros como los de antes, "aquellos camareros maravillosos que teníamos, que les pedíamos un cortado, mi tostada con crema, lo mío con manteca colorá, y a mí una de boquerones sin vinagre, y te lo traía todo con enorme eficacia."

De lo que ya no hay ni que hablar es de que, encima, pretendan hacerse mamografías sin pagar nueve meses de sueldo, lo que escandaliza hasta el límite a Arias y sus amigos.

No sorprende, por tanto, aunque escandaliza que la propuesta sobre inmigración que formula el PP sea la de restricción, visado por puntos, contratos y "costumbres españolas", seguramente y ya que les preocupa tanto lo que ocurre en los bares, las de tapizar el suelo con los huesos de aceituna y las cabezas de gamba.

Todo, en definitiva, a la altura de un partido que recibe adhesiones del calibre de la del líder de los ultras flamencos del Vlaams Belang que dice, con manifiesta envidia, que el PP es el único partido de derechas de verdad en toda Europa, o la del neo nazi italiano Fini, que propone al empleado de Rupert Murdoch José María Aznar como Presidente de la Unión Europea.

Nada sorprendente, en realidad, aunque todo escandaloso.

Una falacia más

Realmente se trata sólo de una falacia más de las puestas en circulación por el PP en estos días, pero ha tenido la virtud de indignarme. Me explicaré. En el periódico de los conspiracionistas de ayer, 8 de febrero, se publica un artículo, revestido de una apariencia científica en el campo del Derecho Constitucional, que firma Rafael Arias-Salgado, ministro que fue de gobiernos de UCD y del PP.

Bajo el largo título de "La Constitución, el Rey y la designación de candidato a la Presidencia del Gobierno" pretende construir una teoría ad hoc para el caso - al que se agarra el PP como última tabla de salvación - en que, habiendo obtenido más votos populares los socialistas que los populares, tuvieran estos últimos algún escaño más, por los efectos perversos de la Ley de Hondt combinada con la escasa proporcionalidad del reparto territorial de escaños en las elecciones para el Congreso de los Diputados.

Se pretende en dicho artículo - en apretado resumen - que el Rey está obligado a proponer como candidato a Presidente del Gobierno al líder del partido que haya obtenido el mayor número de escaños, cómo único criterio objetivo y para evitar que el Rey realice cualquier función política, en cuyo caso se afirma que tendría la obligación constitucional de impedir la entrada en el Gobierno de los partidos que no gustan al articulista.

Todo el constructo es una completa falacia, que negando voluntariamente la verdad, pretende llevarnos a todos a falsas conclusiones sólo para "ayudar a su señor".

En efecto, el momento de la designación de candidato a la Presidencia del Gobierno es el único en que la Constitución quiere positivamente que el Rey actúe políticamente, y no en un acto reglado como en todas sus restantes actuaciones constitucionales.

El artículo 99,1 de la Constitución es clarísimo al respecto, pese a lo que se le deforma en la publicación que se combate, puesto que la actividad regia debe de producirse necesariamente "previa consulta con los representantes designados por los Grupos políticos con representación parlamentaria", y es obvio que dicha consulta sería completamente innecesaria si existiera una obligación constitucional de designar al que encabece el Grupo con más escaños. Para ello bastaría la simple comunicación de atribución de escaños por parte de la Junta Electoral Central, quedando sólo por resolver la cuestión - no baladí en los momentos actuales del PP - de a quien se considera líder por parte del Grupo con más escaños. La función del Rey se reduciría a una sanción automática de esa combinación de dato objetivo proporcionado por la Junta Electoral Central y la voluntad, no siempre fácil, del Grupo político sobre su propio liderazgo.

Si tenemos en cuenta, además, que en nuestro sistema constitucional no existe candidato a la Presidencia más que luego de la designación regia, y que no es preciso ser Diputado a Cortes Generales para obtener esa designación, queda claro que no existe automatismo constitucional alguno.

La inexistencia del requisito de ser Diputado el candidato, y por ello la falacia total del argumento, debería de tenerla muy presente el PP, puesto que fue el que intentó, aunque en trámite de Moción de Censura, que triunfara un candidato que no era Diputado, el merecidamente olvidado Hernández Mancha.

Lo que constitucionalmente procede, y así ha ocurrido siempre, es que el Rey designe como candidato a quien tenga más posibilidades de obtener la mayoría suficiente, absoluta en la primera votación o relativa en la segunda, y para ello debe de conocer la voluntad de los demás grupos políticos en cuanto a otorgarle o denegarle el voto de investidura.

Con ese conocimiento, fruto de las obligadas consultas, ejerce el Rey su única iniciativa política constitucional, proponiendo el candidato con más posibilidades, no sujeto a automatismo alguno, con pleno respeto al sistema parlamentario que es el nuestro, y no rebajado como pretende Arias-Salgado a un ejecutor de actos automáticos destinados a reforzar la posición negociadora de nadie.

Contra las falacias negadoras de la realidad constitucional y creadoras de percepciones políticas que refuercen las pretensiones de la derecha, debemos de explicar hasta la saciedad nuestro sistema constitucional.

No hacerlo sería resignarse pasivamente a que algunos preparen el campo de una nueva negación de legitimidad democrática del nuevo gobierno si no es el de la derecha, y eso no lo podemos consentir en modo alguno.

Contra falacias, la verdad.

Sobre el socialisme

Molt, molt més que recomanable l'article publicat de fresc per Raimon Obiols amb el títol de "Sobre el socialisme".

No en faré ni resum ni crítica.

Senzillament, llegiu-lo.

Us asseguro que paga la pena.

Enveja

Ho confesso sense embuts. Sento enveja, molta enveja, i tant m'és si és sana o no. Enveja de la radicalitat democràtica que és un dels composants de la vida política dels Estats Units d'Amèrica.

Sé perfectament que els inconvenients, els aspectes foscos, la desigualtat, el poder del diner, juguen un paper molt important en les eleccions americanes, però hi ha determinats aspectes que són, o m'ho semblen, ben envejables.

La possibilitat de que la participació política sigui una realitat i de que influeixi en com van les coses és quelcom no gens menyspreable.

L'existència d'un autèntic debat en el transcurs de les primàries, com s'ha produït enguany en el camp demòcrata, resulta clarament estimulant.

Crec que la decisió de Barack Obama de presentar-se a les primàries ha estat un element clau en l'establiment d'aquest debat. Els resultats del 5 de febrer, l'anomenat "súper dimarts", amb un pràctic empat entre Clinton i Obama obliguen a la continuació del debat, de la discussió sobre les propostes que s'han de fer als ciutadans en les eleccions presidencials, i això és bo per a tothom.

De fet, l'augment de votants en les primàries demòcrates ha fet saltar tots els rècords històrics de participació, i els actes electorals han esdevingut centres ineludibles d'atenció pública, amb afluències molt superiors a les que s'havien vist fa només quatre anys.

Confesso també que tindria grans dificultats per a decidir el meu vot en les primàries un cop retirat el candidat amb qui tenia més coincidències, Kucinich, però això m'és ben be igual.

El que és important és el debat, la participació, el convenciment de que la voluntat del poble pot decidir per sobre dels poders econòmics, la radicalitat democràtica.

Quina enveja, quanta enveja!

No oblidem mai en el nostre país aquest principi fonamental de la democràcia, el poder de la voluntat del poble, expressat en el seu vot, és el poder suprem.

No deixem que ningú el segresti en nom de cap suposada veritat diferent de la veritat democràtica.

El català arreu

El PP n'està en contra, naturalment.

Només ha calgut que els socialistes andalusos formulessin en el marc de les seves eleccions autonòmiques del 9 de març una modesta proposició per a que les Escoles Oficials d'Idiomes atenguin la demanda de classes de català, gallec i euskara per a que l'inefable Javier Arenas, líder dels populars andalusos, posés el crit al cel i s'esgargamellés acusant Manuel Chaves de donar arguments als nacionalistes i d'estar en contra dels drets dels castellanoparlants.

Deixant de banda el fet que Arenas va oblidar que a l'Escola Oficial d'Idiomes de Madrid, autonomia diem que governada per Esperanza Aguirre, del PP, es donen classes de català, gallec i euskara, sembla que no té clar per a què serveixen les escoles d'idiomes. Qualsevol persona - normal, això sí - diria que són per a ensenyar-hi idiomes, però sembla que al tal Arenas li agradaria més que s'hi fessin classes de dansa, excloses, però, la sardana i el ball pla d'Alinyà.

Nosaltres, els socialistes d'arreu, creiem que es bo el coneixement de les llengües que es parlen a Espanya, i que és bona la oferta d'ensenyament de les mateixes, encara que es podria anar un xic més enllà per tal d'evitar que sigui més fàcil estudiar català a Munich que a Burgos. Creiem que el coneixement de la realitat plural i diversa és bo per a la convivència i per al nivell cultural de tothom.

Però està clar que el PP n'està en contra, i que amb les seves propostes de segregació lingüística a les escoles catalanes pretén que ni tan sols tots els catalans coneguin el català.

En Duran, l'economia i l'ètica

En Duran ha admès implícitament que no domina gaire les qüestions econòmiques. No li faré cap retret per això. Cal reconèixer que en el Pla d'Estudis de 1953 de la carrera de Dret, que varem compartir, l'espai per a la formació i la informació econòmica era ben migrat.

Crec, fins i tot, que el gest de demanar assessorament és, en ell mateix, lloable, i per això no criticaré tampoc la seva crida a una sèrie d'economistes per a parlar d'aquests temes. El fet de que entre els triats n'hi haguessin dos que pertanyen a la sucursal catalana de la FAES de José María Aznar no és, d'altra banda, més que una conseqüència lògica de la posició ideològica d'en Duran.

L'adhesió a certs principis ètics bàsics i la seva aplicació pràctica, al contrari, no depenen del Pla d'Estudis que es seguís, sinó que són quelcom de ben personal, inherent a la formació de la persona com a tal, i no s'hi valen, per tant excuses de cap mena.

Cal dir que enganyar un conjunt d'economistes dient-los que aniran a fer petar la xerrada per a presentar-los després com a pompós Consell Assessor, no s'adiu gaire amb el principi de veracitat i honestedat en el tracte. Mentir al conjunt dels ciutadans als qui es demanda el vot, dient-los que no es preocupin, que el candidat ja té un bon consell que l'assessori és, simplement, contrari a les normes ètiques que regeixen les relacions entre els polítics i els ciutadans.

Disculpem i comprenem que en Duran no sàpiga d'economia, però ni disculpem ni comprenem el seu atemptat als principis ètics bàsics.

(article publicat a e-noticies)

Una cita / XLII

Que la morale fasse partie d'une éducation publique commune à toutes les classes de citoyens. Que l'on écarte avec soin de cette éducation toute influence sacerdotale.

Marie Jean Antoine Nicolas de Caritat, Marquis de CONDORCET (1743 - 1794)

(Que la moral formi part d'una educació comuna a totes les classes de ciutadans. Que s'aparti amb cura d'aquesta educació tota influència sacerdotal.)

(Que la moral forme parte de una educación pública común a todas las clases de ciudadanos. Que se aparte con cuidado de esta educación toda influencia sacerdotal.)

Sayed Pervez Kambaksh

Ha estat condemnat a mort per un tribunal islàmic de Balkh, a l'Afganistan, declarat culpable del delicte de blasfèmia per haver criticat les interpretacions coràniques que justifiquen la discriminació contra les dones.

Sayed Pervez Kambaksh és un jove de 23 anys, estudiant de periodisme a Balkh, que ha exercit el dret fonamental a la llibertat de pensament i d'expressió.

No podem acceptar de cap de les maneres aquesta condemna a mort, com no en podem acceptar cap d'altra, sigui pel delicte que sigui.

Hem de fer tot el possible per a salvar Sayed Pervez Kambaksh, i una cosa útil per a això és fer conèixer el seu cas tant com poguem.

Ajudeu-lo, estengueu l'explicació del seu cas per la xarxa, protesteu!

Ajudem-nos tots plegats tot ajudant-lo!

No a la pena de mort, mai, en cap circumstància!

A Tarragona, cap a l'escola

Aquest cap de setmana toca Tarragona, per tal d'assistir com cada any a l'Escola d'Hivern del PSC, enguany la XXII edició.

Han estat les de d'aquesta escola unes sessions sempre interessants, però les d'enguany es presenten encara millor, amb la participació com a ponents de figures destacades de fora del Partit, com és el cas de Javier Pérez Royo i Soledad Gallego, que intervindran sobre el tema "Diàlegs de l'Espanya plural", per citar-ne només dues.

Com es va convertint gairebé en un costum, m'acomiado fins dilluns.

Nabil Manakli Kasaypati

La pena de muerte que pendía desde 2003 sobre Nabil Manakli ha sido conmutada por el Presidente de la República del Yemen, según se ha sabido coincidiendo con la visita oficial de este mandatario a Madrid.

La noticia ha pasado prácticamente desapercibida, como toda la historia de ese ciudadano español de origen sirio, condenado a muerte en Yemen. Por fin se ha conseguido, luego de años de tan intensas como discretas gestiones, contactos, visitas, negociaciones de convenios sobre cumplimiento de sentencias, y multitud de esfuerzos diplomáticos.

Manakli fue condenado a muerte tras un proceso en que se le declaró culpable de conspirar para asesinar al Presidente del Yemen, y en el que los otros acusados del mismo delito fueron condenados a leves penas de prisión.

No se trata de juzgar si Manakli es o no culpable, se trata pura y simplemente de aborrecer la pena de muerte y su aplicación, en cualquier circunstancia y por cualquier motivo.

En el caso de Manakli no se han producido grandes movilizaciones, ni pronunciamientos públicos, me temo que posiblemente por causa de sus apellidos, que parecen provocar menos solidaridad que otros de más antigua raigambre española.

Sin embargo algunos lo hemos estado intentando, como es el caso de Amnesty International y del Ministerio de Asuntos Exteriores de más de un Gobierno de España. En los registros del Congreso de los Diputados quedan también las iniciativas que he ido presentando para intentar salvar la vida del ciudadano Manakli.

Por fin se ha conseguido la conmutación, ahora queda la gran tarea de aprovechar la moratoria aprobada por Naciones Unidas para obtener la abolición universal de la pena de muerte.

Será, sin duda, difícil, pero hay que lograrlo porque tanto la civilización como la justicia son incompatibles con la pena de muerte.