28.2.09
26.2.09
¡Bien!
Etiquetas: Argentina, justícia, pena de mort
25.2.09
Tot té una explicació
24.2.09
Tampoco así
Etiquetas: eleccions, ETA, política, terrorisme
23.2.09
La decisió adequada
22.2.09
Waltz with Bashir
Etiquetas: Afers Estrangers, cinema, Israel, Líban, Palestina, política
21.2.09
Sandino
Etiquetas: internacionalisme, memòria històrica, política, socialisme
20.2.09
El sueño de la razón produce monstruos
Etiquetas: democràcia, Europa, política
19.2.09
Compte amb els experiments!
18.2.09
17.2.09
Fantasmes
16.2.09
Palestina: la paz lejana
El Derecho de Gentes está basado en el principio de que
las naciones deben de hacerse, en tiempo de paz, el mayor bien posible,
y en tiempo de guerra, el menor daño posible.
Montesquieu
(article per a la revista de l'ONG Solidaridad Internacional)
Etiquetas: Afers Estrangers, Palestina, pau
14.2.09
13.2.09
12.2.09
Homenatge merescut
Ahir al vespre, a una Sala de Columnes absolutament curulla, el Congrés dels Diputats va retre un més que merescut homenatge a Miguel Núñez, mort a darreries de l'any passat, dirigent històric del PSUC, combatent en la Guerra Civil en defensa de la República, militant i dirigent en la clandestinitat, lluitador per la llibertat, Diputat per Barcelona a les Corts Generals, internacionalista convençut i actuant, organitzador social infatigable, fundador d'ACSUR-Las Segovias, d'AMESDE, associació per a la memòria històrica i social d'Espanya, formador per la via de l'exemple de generacions de lluitadors, plenament conscient de la transcendència social i política de tot en la vida, fins de la pròpia mort que va voler, i va aconseguir, digna i lliure.
Vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment i em va convèncer de participar a les feines solidàries d'internacionalisme cooperador que desenvolupa ACSUR-Las Segovias. El vaig tractar i això i el seu record és una de les coses positives que conservaré de la meva vida política.
Van intervenir a l'homenatge la seva companya Elena, els presidents d'ACSUR i d'AMESDE, el Rector de la Complutense de Madrid, els diputats d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Izquierda Unida, i el President del Congrés dels Diputats, que havia coincidit amb Miguel Núñez com a diputat.
L'homenatge, però i tal com cal, el va protagonitzar el poble que va omplir a vessar la sala més gran del Congrés.
La memòria del defensor de la memòria popular ens ha de servir per a seguir en les seves justes lluites.
Etiquetas: Congrés dels Diputats, internacionalisme, memòria històrica, política, socialisme, solidaritat
11.2.09
La visió des de l'altre costat
Aquest és un inconvenient petit comparat amb els atractius de poder tenir accés a una visió des de l'altre costat, procedent d'un historiador que escriu a cavall dels segles XII i XIII de la nostra era, és a dir quan ja ha passat l'època d'esplendor andalusí.
Sorprèn la que gairebé podríem anomenar neutralitat de l'historiador, cosa no tan fàcil de trobar, que no articula una obra propagandística i denigradora de l'enemic, sinó que reconeix les errades i les falles socials que es troben a Al Andalus, i explica les coses bones , i intel.ligents, que ha fet l'enemic cristià.
La visió de l'altre ens fa aprendre sempre coses noves sobre nosaltres, però en aquest cas ens hem de plantejar fins a quin punt es tracta d'una visió de l'altre o més bé d'una visió d'una part de nosaltres que hem ignorat amb pertinàcia.
10.2.09
Jo m'hi oposo
Jo, ciutadà de Catalunya, que fou atacada per les tropes sublevades, sofrí destrucció i mort, i va veure els seus fills afusellats, tancats en camps o obligats a l'exili per haver defensat les institucions polítiques legítimes de Catalunya contra els atacs feixistes, i que va sofrir l'afusellament del President Lluís Companys, democràticament elegit pel poble, m'oposo a l'homenatge a un feixista membre voluntari de l'exèrcit que ens envaí.
Jo, ciutadà d'Espanya, que sofrí una sangonosa guerra iniciada per la sublevació militar reaccionària, ràpidament ajudada pels aliats feixistes i nazis, que patí repressió i dictadura com a conseqüència de la victòria militar contra la legítima República, destruida per les armes junt amb el sistema educatiu, sanitari, de participació democràtica que concitava l'odi dels reaccionaris, m'oposo a l'homenatge a qui col.laborà - armes al puny - a la destrucció de la República Espanyola.
Jo, ciutadà d'Europa, realitat política superadora dels enfrontaments entre estats europeus, i fundada en principis democràtics, m'oposo a qualsevol homenatge als qui participaren en agressions bèl.liques contra altres pobles i governs légítims europeus i als propagandistes d'ideologies contràries a la democràcia, com és el feixisme.
M'acullo al meu democràtic i universal dret de ciutat per a oposar-me al projecte del govern municipal de Trieste de tornar a la nomenclatura dels carrers triestins el nom de Mario Granbassi, que va participar voluntàriament en l'atac al meu país, a la meva República, a la meva ciutat, al meu poble.
No entenc, i m'hi he esforçat, les raons que he pogut llegir per a justificar l'homenatge. Fos com a propagandista d'un règim antidemocràtic com el feixista, fos com a soldat voluntari atacant les institucions democràtiques espanyoles i matant el meu poble, no comprenc quines virtuts es pretenen proposar als triestins com a exemplars, ni quines actituts i obres de Mario Granbassi es consideren dignes d'imitació per les futures generacions.
No tinc cap consciència d'immiscir-me en afers interns de la ciutat de Trieste. Per a mi la democràcia i la memòria històrica són afers universals, que em legitimen per a expressar la meva opinió i mostrar els meus sentiments davant tal proposta d'homenatge. Ja res no és, en el nostre món, afer privatiu de ningú, i molt menys quan afecta la democràcia i la memòria, car quan se les ataca a qualsevol lloc, s'ataca el dret a la memòria i el dret a la democràcia de tothom.
(article publicat en italià a Il Piccolo, de Trieste)
Etiquetas: internacionalisme, Itàlia, memòria històrica
9.2.09
Ni por esas
La violencia de los asesinos, hoy frustrados, no nos impedirá vivir en democracia.
Cuando las urnas hablan, y lo hacen en plena libertad, no existe ninguna justificación, ninguna, para la violencia.
Contra las bombas, compromiso democrático. Contra las bombas, participación electoral. Contra las bombas, votos.
Etiquetas: ETA, política, terrorisme
6.2.09
La memòria necessària
Etiquetas: crònica, Galícia, memòria històrica, política
5.2.09
Iniquitat
Etiquetas: immigració, Itàlia, política
4.2.09
Cal parar-hi molta atenció
Etiquetas: Gran Bretanya, internacionalisme, sindicats, solidaritat, vaga
3.2.09
El Gran Dragón
M'explico. Dilluns em vaig assabentar per un article de Francesc Peirón a La Vanguardia, que feia dos mesos que s'havien complert 50 anys de l'inauguració de "El Gran Dragón", així en castellà, que va ser el primer restaurant xinès de Barcelona. Sé que sona un pèl complicat, però ningú sembla haver recordat l'aniversari fins dos mesos després. Són coses que passen.
Es trobava, ho recordo molt bé, en un soterrani al que s'arribava a través d'un cul de sac que s'obre a l'esquerra baixant cap a mar, del carrer de la Ciutat de Barcelona, pel que es té també accés a una porta secundària de l'església dels Sants Just i Pastor.
S'hi baixava per una escaleta ben estreta i dreta, que permetia arribar a les grans sales que feien de menjador, això va fer que els bombers, amb molt bon criteri, n'establissin el tancament per manca de mesures de seguretat.
Tot això ve a tomb perquè allí vaig aprendre, ara deu fer uns 35 anys, a usar els temuts palets xinesos per a menjar. Va ser una classe inoblidable a càrrec del magnífic pedagog en la matèria que era el vellet que supervisava el menjador, vetllant que tot anés sobre rodes.
Desprès vaig descobrir que els palets xinesos eren d'allò més fàcil comparats amb els japonesos, però en aquell moment encara no hi havia cap restaurant japonès a Barcelona. També vaig poder comprovar que fer-los anar és com nedar, quan se'n ha après, no s'oblida mai.
Ja no queden mestres com el vellet de "El Gran Dragón", almenys pel que fa a les habilitats amb els palets.
2.2.09
Anem bé
Enfocar el problema de front, posar-se a la feina, arribar a acords múltiples amb actors econòmics, socials i polítics molt diferents, negociar durament i hàbil, i arribar a assolir l'objectiu comú marcat és, sense cap mena de dubte, un mètode més que recomanable.
Hem obtingut una línia aèria de majoria aclaparadorament catalana, amb una participació minoritària sueca, que té l'avantatge del que s'anomena el know how del negoci.
Això ens permetrà un grau d'influència insospitat en el desenvolupament de l'aeroport de Barcelona, de quina importància estratègica no cal parlar. La nostra presència amb un pes més que notable és una bona notícia per a l'objectiu següent de convertir el nostre principal aeroport en un important hub per a les comunicacions de llarga distància, molt especialment amb Àsia, que és d'interès essencial per a la nova economia catalana.
Més enllà dels avantatges plenament indiscutibles de l'operació acabada, m'interessa destacar com aquesta actuació s'inscriu en la millor tradició del catalanisme, és a dir, en la tradició de fer coses, de posar-se a la feina, del propi esforç, que ha produït els millors moments de la nostra història moderna, ben diferent de les victimistes escenificacions de greuges, planys i d'altres excitacions de la discòrdia.
(article publicat a e-noticies)
1.2.09
Plaça Willy Brandt
Etiquetas: ajuntaments, internacionalisme, política