Benvinguda, moció

Per Madrid i els seus racons corre la brama de que el PP està pensant en presentar una moció de censura contra el Govern Zapatero.

Sembla que hi ha qui ho fa córrer com a presagi definitiu d'una propera caiguda del govern actual, en un clar exercici d'auto engany, tot fent una impossible substitució de la realitat pel desig.

Per tal de calmar un xic els ànims massa exaltats d'alguns, és convenient recordar que des de l'entrada en vigor d ela Constitució, cap de les mocions de censura presentades no ha prosperat.

En alguna ocasió, a més, com la del memorable candidat del PP Hernández Mancha, es va aconseguir un ridícul digne de menció.

Amb això vull dir que no és pas gens fàcil tombar un govern així com així. Això no és precisament la República Txeca.

D'acord amb el nostre sistema, la moció de censura és constructiva, és a dir que cal presentar un candidat a President del Govern i el programa que vol desenvolupar si és investit, i la moció només guanya si candidat i programa obtenen pel cap baix 176 vots, la majoria absoluta del Congrés dels Diputats. No sembla pas a l'abast de cap candidat popular obtenir aquesta xifra de vots favorables.

Malgrat tot, considero benvinguda la moció si és que finalment s'atreveixen a presentar-la.

Seria la primera ocasió en què l'oposició de dreta es veuria obligada a presentar propostes d'acció en lloc de dir no, i cap altra cosa més que no, a tota proposta del Govern.

En conclusió: Benvinguda, moció, si és que arribes!

(article publicat a e-noticies)

Tots junts guanyarem el combat

Us en vaig parlar el 24 d'abril del 2006, després d'haver assistit al Congrés de la Federació de Barcelona de la JSC, a la Farinera, que l'havia elegit Primer Secretari, i haver sentit el seu discurs.

Us en torno a parlar avui, després d'assistir a la cloenda del 13è Congrés de la Joventut Socialista de Catalunya, a Viladecans, que l'ha elegit Primer Secretari, i haver sentit el seu discurs.

Us en parlo només per a dir-vos que cal escoltar el que diu en Javi López, que parla ara en nom dels joves socialistes de Catalunya que l'han posat al capdavant de la seva organització.

Cal seguir els seus discursos, i cal seguir l'activitat política de la JSC. Cal que el PSC hi pari tota l'atenció que es mereixen.

El socialisme, la més jove i engrescadora de les idees polítiques, s'ha d'encarnar en paraules i en actes, i l'organització que surt d'aquest 13è Congrés ho ha de fer en moments certament difícils, que són els que fan possibles els avenços.

Tots junts guanyarem el combat!

I la Internacional Socialista què en diu?

El Comitè Central del Partit Laborista d'Israel ha aprovat per 680 vots a favor i 507 en contra, l'entrada al Govern que lidera el Benhyamin Netanhayu, del Likud, i del que forma part també el partit extremista religiós Shas i el partit radical d'ultra dreta Ysrael Beithanayu del fàcilment descriptible Avigdor Lieberman.

La decisió impulsada per Ehud Barack, que assegura el manteniment del seu Ministeri de Defensa, ha dividit en dues meitats el Partit Laborista i la seva representació parlamentària en la que 7 dels 13 diputats al Knesset es van manifestar en contra del pacte.

A part de les consideracions sobre estabilitat o inestabilitat governamental i d'altres de política interna israeliana, cal preguntar-se sobre el sentit de participar en posició subordinada en un govern amb preponderància aclaparadora de la dreta extrema i de l'ultra dreta religiosa i laica i, fins i tot més enllà del que podem suposar que desgraciadament farà el nou govern respecte a l'ocupació militar dels territoris palestins, el tractament al poble palestí i l'allunyament del camí de la Pau que ens amenaça a tots, cal interrogar-se sobre les implicacions ètiques d'un pacte governamental com aquests.

Sobre això, i moltes altres coses, em sembla indispensable que es pronunciï la Internacional Socialista que presideix Georgios Papandreu, i que té com a membres israelians el Meretz i el propi Partit Laborista.

És necessari sentir la veu internacional dels socialistes sobre el capteniment d'un dels seus partits, que sembla encaixar molt dificultosament amb els principis i finalitats de la Internacional Socialista.

Muy bueno

Muy bueno, como de costumbre, El Roto de hoy.

Me permito, sin embargo, añadir la consideración de que, en política, es necesario seguir el camino justo o adecuado - para lo que hay que tener identificada la meta - pero también es necesario convencer a la mayoría para que te acompañe en este camino, sin lo cual es imposible llegar a la meta.

Aplec de nimbies

Diumenge, a Barcelona, es van aplegar nimbies de tota mena, i van acabar tots junts a la Plaça de Sant Jaume.

170 entitats ben variades van coincidir en la convocatòria de protesta, que va reunir unes 800 persones procedents d'arreu de Catalunya, des de l'Empordà fins a les Terres de l'Ebre. Hi eren per a protestar per les causes més diverses, des de la pràctica del surf a les platges barcelonines fins a les antenes de telefonia mòbil.

Aquest aiguabarreig de causes va donar un resultat d'una convocatòria mitjana de menys de cinc persones de entitat convocant.

No sembla que el resultat sigui massa satisfactori per als convocants.

Això podria servir, encara que no sé perquè em temo que no servirà, per a reflexionar sobre la validesa del fenomen de negativa a tot el que es faci a prop d'un, allò que els anglosaxons han denominat "Not in my back yard" ( no al meu pati del darrere), que dona les sigles Nimby amb que s'han popularitzat arreu.

Algú podria dir que cal convocar per a proposar, que cal donar alternatives a allò que no agrada, que cal construir la societat que volem, i que l'actitud merament negativa té mala peça al teler.

Algú podria pensar que cal debatre i discutir tot el durament que calgui les propostes de desenvolupament sostenible i socialment just, però que no s'hi val a oposar-se a tot per principi.

Algú podria treure conseqüències positives de l'evidència del fracàs de la suma de negacions, i em sembla que seria bo per a tothom que això passés.

(article publicat a e-noticies)

Una cita / LXIII

Cuando un tonto toma una vereda, la vereda se acaba, pero el tonto sigue.

Popular burgalesa.

Tarragona, un any més

Un cop més els del PSC ens concentrem a Tarragona, just a les darreries de l'estació, per a participar en la nostra Escola d'Hivern.

Es tracta de que en un dia i mig ens parlin, i sobre tot en parlem nosaltres, dels temes importants d'estratègia política que la precipitació del dia a dia ens impedeix massa sovint de considerar reposadament.

Així doncs, em despedeixo fins a la tornada, en què començarà una nova setmana que intueixo apassionant.

Al Quds, víctima

D'entrada són 88 les cases del barri de Silwan que s'enderrocaran per motius administratius, en haver estat edificades sense els permisos municipals oportuns. Això seria quelcom absolutament normal en qualsevol administració municipal, si no fos que es tracta de Jerusalem, i allí res no és normal.

En efecte, totes les cases afectades són propietat de palestins i el motiu de la falta de llicència és que hi ha la sospita de que es troben en un paratge arqueològic, el que no sembla gens sorprenent en aquella ciutat. 

Tot comença a resutar més estrany si sabem que gairebé un 80 per 100 del terreny protegit com a zona verda o zona arqueològica es troba a Jerusalem Est, il.legalment annexada per Israel, i on la població és palestina d'una manera gairebé exclusiva, i que només el 20 per 100 restant de terrenys protegits es troben a Jerusalem Oest, de població més que majoritàriament jueva.

Cal tenir en compte, per acabar-ho d'entendre, que el número de llicències municipals de construcció donades a ciutadans jueus multiplica per deu les donades a ciutadans palestins en el conjunt del territori subjecte a l'alcaldia de Jerusalem, inclòs l'annexat il.legalment.

Tot això comporta una ben planificada variació de la composant poblacional de Jerusalem, que s'està judaïtzant a marxes forçades per mecanismes com aquests, junt amb l'adquisició de cases per colons jueus en barris àrabs i al gairebé desaparegut barri armeni, i d'altres formes d'expulsió de la població originària de la ciutat.

La notícia dels enderrocs ha coincidit amb la de que el Tribunal Suprem d'Israel ha autoritzat la represa d'una pràctica que semblava abandonada, com és l'enderroc de la casa familiar de les persones declarades culpables de terrorisme, càstig col.lectiu per a tota la família del condemnat, que sembla poc compatible amb un sistema jurídic civilitzat i més propi del bàrbar sistema del dret penal de l'enemic.

En tots aquests casos, Al Quds - el Jerusalem àrab - és la víctima en profit exclusiu de Yerushalayim - el Jerusalem jueu - i buscant la desaparició de Jerusalem, ciutat feta plural en tots els seus aspectes per la història.

Quina vergonya!

El Sr. Ratzinger, més conegut com a Benet XVI, ha començat una gira africana, i ha aprofitat la seva estada al Camerún per a manifestar, segons informa la premsa, que l'ús de preservatius serveix per a augmentar el perill de la SIDA.

Sí, ho heu llegit bé.

No ha tingut cap remordiment posterior, sembla, ni cap dubte anterior, per avantposar la seva postura sobre mètodes de protecció de malalties de transmissió sexual a la salut de la població, a la mort i la desolació que provoca la SIDA.

Dir que els preservatius son contraris a la prevenció és portar a la gent a un error no gens innocu, i és posar-la en perill d'emmalaltir i morir.

No penso fer cap comentari, només exclamar: Quina vergonya!

Permanència

Per raons de la vida parlamentària, he d'escriure aquesta nota bastants dies abans de que surti publicada a aquesta secció.

És una bona ocasió per a adonar-se de que el valor de la immediatesa, del comentari sobre el que acaba tot just de passar, ens allunya d'un altre valor de la mateixa, o potser superior vàlua, com és el de la permanència.

No es tracta d'immutabilitat ni d'eternitat. No es poden tenir opinions immutables més que des de la niciesa que nega el canvi, ni existeix l'eternitat, al menys en el camp de la política.

Es tracta, purament i simple, de la permanència, és a dir de que l'opinió de cada dia no vingui condicionada pel simple estímul de negar la de l'adversari, i de que les finalitats tinguin un valor només tàctic, sense cap ambició estratègica.

Per a que hi hagi permanència cal tenir clars els valors pels que s'està a la palestra política, cal saber quins són els mecanismes d'explotació de les persones per les persones i saber, per això, quins són els objectius permanents de desmuntatge de la dominació, l'explotació i l'opressió.

Cal saber que front a la política només existeix la barbàrie, que la política és l'eina que permet als homes i les dones prendre les regnes del seu destí col.lectiu en front dels foscos interessos dels qui la menystenen perquè posa traves als seus desitjos, a les seves maniobres i a les seves ambicions.

Cal tenir clar que el valor permanent de la política és el de la civilitat, la solidaritat i la lluita contra la llei de la selva.

(article publicat a e-noticies)

Brussel.les, un cop més

Directe des del Marroc a Brussel.les, per a participar a les reunions de la Comissió d'Afers Polítics, Seguretat i Drets Humans, diumenge a la tarda, i del Ple de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània (APEM), dilluns i dimarts.

En moments prou difícils en la relacions mediterrànies per raó dels atacs israelians a Gaza de desembre de l'any passat i gener del present, és més necessari que mai el funcionament d'una assemblea en la que els representants electes puguin parlar de les solucions possibles.


Per això lamento la, d'altra banda comprensible, posició d'abstenció dels parlaments àrabs en protesta pels atacs israelians.


Cal parlar, i per a solucionar els temes cal parlar amb els altres, no només amb els amics.

Rabat

Surto cap a Rabat per a participar en unes trobades de treball en el marc del Conveni de Cooperació sobre Drets Humans al Magreb que estem desenvolupant des d'ACSUR-Las Segovias.

Hi participen organitzacions de Drets Humans de Mauritània, el Marroc, Algèria, Libia i Tunis.

Promet ser tan interessant com difícil.

¡Ostras, Pedrín!

La clásica, y me temo que desconocida por las nuevas generaciones, exclamación propia de Roberto Alcázar, me parece de lo más apropiado para comentar el comentario de El Roto.

Ahí queda eso.

Atmosfera democràtica

Per a poder respirar en democràcia cal compartir una determinada atmosfera democràtica, oxigenada per l'acceptació de les regles de joc decidides prèviament entre tots. La pretensió de modificar-les quan no resulten convenients per als interessos propis, fa l'aire irrespirable. El refús de les normes o el seu equivalent consistent en la tergiversació interessada dels seus principis equival a sortir de l'atmosfera respirable, i situar-se en una estratosfera en la què la vida és, en principi, impossible.

L'atmosfera en què ens movem, decidida per tots, és la del joc de 17 + 1 sistemes parlamentaris, en els que els governs surten de les majories construïdes en els 17 parlaments autonòmics i en les Corts Generals, en concret en la cambra del Congrés dels Diputats.

Mirar de fer passar gat per llebre i dir, després de les eleccions, que la sola possibilitat legítima és que governi qui té més escons és ignorar volgudament el caràcter parlamentari de la nostra democràcia. Per tal de mirar de conservar el poder no es vacil.la en posar en dubte la democràcia representativa i defensar una mena de democràcia plebiscitària en que es prima la relació directa del líder amb els votants, prescindint dels cossos intermitjos constituïts, que són precisament els parlaments legítims. Això té un nom en política, i uns precedents no gens bons per a la democràcia.

Prescindir de l'existencia de seus parlamentàries diverses i no supeditades les unes a les altres, com fan els qui pretenen establir xantatges al Congrés dels Diputats per a evitar que els parlaments autonòmics s'expressin en plena llibertat és ignorar volgudament el caràcter autonòmic del nostre sistema, i fer anar mecanismes del més pur centralisme, cercant a l'institució central el que no es pot obtenir en el lloc propi del poder autonòmic, el parlament corresponent.

Em temo que alguns partits que parlen de cops institucionals quan veuen en perill el seu manteniment al govern, que cerquen solucions a Madrid, o que reclamen l'imposició del seu líder que no té majoria parlamentària, corren el perill de trobar-se voluntàriament fora de l'atmosfera democràtica, i emprenen un viatge estratosfèric de molt incerta evolució.

(article publicat a e-noticies)

Una cita / LXII

Le centre, variété molle de la droite.

François MITTERRAND (1916 - 1996)

(El centre, varietat tova de la dreta)

(El centro, variedad blanda de la derecha)

La lluita continua

El 8 de març commemoren el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Recordem les lluites portades per les dones treballadores per la seva dignitat i per la dignitat de la humanitat.

Recordem les víctimes de la repressió contra aquestes lluites.

Recordem l'esforç i la voluntat d'emancipació mantinguts durant el temps, dia a dia, any a any, contra l'incomprensió, el buit i la repressió, tant la pública i estatal, ja sortosament superada a molts llocs, com la privada i violenta que mata sense descans.

Tenim present la necessitat de continuar en la lluita per l'igualtat, per la llibertat de tothom.

Sabem que sense feminisme no hi ha socialisme.

Sabem que cal seguir la lluita per l'emancipació de les dones, per l'emancipació del gènere humà.

Vaig néixer grega

"Vaig néixer grega, i moriré grega. El senyor Styllianos Pattakos (de la dictatorial Junta dels Coronels) va néixer sent un feixista, i morirà sent un feixista"

Així va contestar Melina Mercouri la decisió dels coronels feixistes grecs que li van retirar la nacionalitat com a represàlia per la seva oposició a la dictadura militar que patia el seu país.

Actriu, cantant, opositora al règim de la dictadura, diputada al parlament grec, primera dona grega en ser Ministra de Cultura, però sobre tot militant socialista, Melina Mercouri va posar tota la seva energia, intel.ligència i constància de dona al servei de l'art, de la cultura en general, i del socialisme.

Avui fa exactament 15 anys que va morir víctima d'un càncer de pulmó, als 73 anys d'edat.

Em sembla que és convenient mantenir el seu record viu, com exemple de militància compromesa, intel.ligent i insubornable.

Contra la venjança

Ho publica tota la premsa d'avui que he pogut llegir, i que podeu consultar aquí i aquí.

Una dona iraniana, avui resident a Barcelona on ha buscat el possible remei mèdic a les seves ferides, va ser atacada per un impresentable salvatge que, despitat per la seva negativa a casar-s'hi, la va deixar cega completament, amb la cara desfigurada i les mans cremades, tot ruixant-la amb àcid corrosiu.

Jutjat pels tribunals iranians, l'agressor ha estat condemnat a perdre la vista, en aplicació d'una interpretació de la sharia que l'entronca amb el Codi d'Hammurabi, en que s'estableix que qui faci perdre un ull a una persona, el perdi també ell.

La dona s'ha negat a rebre la compensació econòmica alternativa establerta pel tribunal, i es disposa a traslladar-se a l'Iran per a executar la sentència, amb l'ajuda d'algú, donada la seva ceguesa. Explica, a més, que l'agressor no patirà perquè l'anestesiaran abans de que li deixi caure àcid als ulls per a cegar-lo.

M'ha sorprès no trobar en la premsa cap valoració ètica.

Jo em manifesto sense cap embut contra la venjança, encara que la dona nega que el que farà ho sigui.

La venjança, la llei del talió, l'ull per ull no és justícia, és barbàrie.

L'entrega del culpable a la víctima ofèn tot sentiment ètic civilitzat, i no hi puc estar a favor de cap de les maneres.

Segles i segles de progrés moral i de civilització ens separen de l'establiment de la llei del talió, que va servir en el seu moment per a limitar la venjança, però deixant-la com a tal, com a venjança.

Crec que no podem renunciar a la civilització i a l'ètica, i si la premsa escrita no ho diu, ho hem de dir els ciutadans, que no podem consentir la complaença amb la salvatgia.

Sin cesar

Sin cesar ni un momento, Israel convierte el territorio palestino ocupado en solar edificable y edificado para colonos. Esto supone una flagrante infracción del Derecho Internacional y en especial de la Convención de Ginebra que prohibe taxativamente la instalación de población de la potencia ocupante en el territorio ocupado.

La tierna imagen de la ilustración supone en realidad una agresión al Derecho Internacional y a los derechos del pueblo palestino.

Mediante estas construcciones Israel pretende consolidar la presencia en territorios que no son en absoluto suyos, fracciona la tierra palestina, crea obstáculos para la comunicación y se apropia de los acuíferos de la zona.

La organización Paz Ahora acaba de alertar sobre los planes del Ministerio de la Vivienda israelí para la construcción de 73.300 viviendas nuevas en territorio palestino, de las cuales 9.000 están casi acabadas, 6.000 más han sido ya autorizadas y el resto están en pleno trámite de autorización. 

Israel le llama a esto "colonias legales" para distinguirlas de los asentamientos espontáneos de los extremistas del Eretz Israel que se instalan sin permisos administrativos en tierra palestina.

No debemos de caer en la trampa terminológica, puesto que ninguna colonia es legal mientras persista la ocupación militar. Ni un sólo ciudadano de la potencia ocupante puede instalarse en territorio ocupado de acuerdo con la legalidad internacional.

Todas estas colonias son, pues, ilegales.

Conviene tener en cuenta que en caso de completarse los planes israelís se llegaría a duplicar el número de colonos en Cisjordania, que es ahora de unos 280.000. 

Esto supone poner más que serias dificultades a la posible existencia futura de un Estado Palestino viable, y aleja aún más si cabe la perspectiva de una paz justa y duradera.

Pepe Rubianes, in memoriam

El tren

Se me acaba el tiempo

y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver 

como la vida te desliza

limpiamente

hacia su lado más extremo 

a un ritmo lento o rápido 

según convenga

sin compasión, sin pasmos, 

sin aspavientos: con 

la elegancia de la experiencia

bien ensayada.

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que da compás a los sueños ...

Así es la cosa.

Así de simple.

Un día, no lejano

habrá comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera

siempre espera.

Poema inédito de Pepe Rubianes (2006)

En Rajoy respira

En Rajoy respira i, com tothom que fa una lectura general de les eleccions autonòmiques gallegues, s'equivoca.

És indiscutiblement certa la victòria del PP per majoria absoluta i la seva conseqüència de passar el Govern gallec altre cop a mans de la dreta diversa i variada que representa el PP en aquella Comunitat.

Cal reconèixer que Feijóo ha jugat més cartes que Touriño i Quintana i que, si hem de jutjar pel resultat, les ha jugat millor que els seus contrincants, i ha obtingut la confiança majoritària dels gallecs, que no han semblat massa entusiastes del govern bipartit sortint de PSdeG i BNG.

També és indiscutiblement cert que aquest resultat electoral permet un alleugeriment de la tensió a l'interior del PP, amb la caldera al màxim admissible de pressió per raó de tots els episodis de corrupció, espionatge i traïció que podem veure cada dia a la premsa.

Tot això permet que en Rajoy respiri i que, si no hi ha noves situacions ara imprevisibles, segueixi al capdavant del PP i fins i tot repeteixi candidatura a les properes eleccions generals del 2012.

Això no fa, però, que el desig i la temptació de traslladar els resultats electorals gallecs de forma automàtica a les eleccions generals tingui res a veure a amb la realitat.

A Galícia s'ha votat en clau gallega - i els socialistes estem obligats a treure les conseqüències que siguin d'una lectura acurada dels moviments dels electors - i les circumstàncies generals de crisi econòmica i de dificultats generalitzades per a enfocar-la no semblen haver tingut una influència decisiva en el comportament electoral, com ho demostra, d'altra banda, el contrast amb els resultats dels socialistes bascos, car a Euskadi també s'ha votat en clau basca.

D'Euskadi ja en parlarem un altre dia, i de les eleccions generals un altre, que primer toquen les europees!

(article publicat a e-noticies)

Unitat

Aquests dies s'estan reunint a Egipte representants de tots els grups polítics palestins, una tretzena, per a parlar sobre les possibilitats de restablir un Govern d'unitat a Palestina. 

La feina no és gens fàcil, però s'està plantejant amb realisme, tractant tots els problemes que existeixen en la realitat, els empresonaments de palestins per palestins, la repressió interna i creuada, el conflicte de legitimitats electorals, i d'altres que suposen un cúmul de dificultats enorme, però que no podem considerar insuperables.

L'empresa és tan difícil com necessària, car la divisió és el precedent de la derrota.

Per això, un dels renglons essencials de les converses intra palestines és el de la recomposició de l'Organització d'Alliberament de Palestina, que té la representació internacional reconeguda, per a integrar-hi tothom.

Em sembla que la comunitat internacional hauria d'encoratjar i ajudar aquest camí cap a la unitat palestina, tot fent allò que alguns comencen a insinuar tímidament, és a dir acceptar com a representants del poble palestí totes les opcions recolzades electoralment, sense exclusions de cap mena.