Fracàs del PP

El PP ha obtingut un rotund fracàs en la seva campanya contra Catalunya, contra la unitat civil del poble i a favor de la divisió d'Espanya.

El Tribunal Constitucional ha dictat una sentència - que encara no hem pogut llegir en la seva literalitat i quins fonaments trigaran encara en ser públics - que estableix ben clarament la constitucionalitat de l'immensa majoria del contingut de l'Estatut acordat pel Parlament de Catalunya amb les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya.

Es manté el reconeixement del fet històric de la declaració de Catalunya com a nació per part del Parlament de Catalunya, i els articles en què hi ha obstacle constitucional ho és per raons de tècnica legislativa o en qüestions molt més de paraules que de fons.

Així tot el referent al Consell Superior de Justícia de Catalunya quedarà reservat a una Llei orgànica, el mateix passa amb la qüestió de l'esforç fiscal de totes les comunitat autònomes, que ja fixa la LOFCA, i només queden, sembla, les qüestions de denominació del caràcter exclusiu de les competències de la Sindicatura de Greuges i del caràcter preferent, a més de normal, de l'ús del català per les administracions públiques.

Ben migrats els resultats dels atacs més ferotges fets mai contra Catalunya, com han estat els del PP al voltant de l'Estatut, vigent i constitucional, de 2006.

No em puc estar de dir que hauria calgut, hauria estat molt millor, més adequat i fins i tot més constitucional que la sentència que s'ha votat avui ho hagués estat fa més de tres anys. Ens hauriem estalviat friccions i retrocessos notables en la concepció clara de l'Espanya plural, plurinacional, i en la comoditat de la convivència de tots els ciutadans amb independència de la seva llengua i la seva condició política.

Malgrat això, el nostre Estatut ha servit de model per a tots els estatuts de la segona generació, i les fórmules plenament constitucionals que s'hi troben han estat adoptades, i fan el seu camí plenament normal, a moltes altres comunitats.

Ara ens queda la feina, feixuga però indefugible, d'apedaçar els estrips polítics causats pel recurs contra el nostre Estatut i de refer la destrossa institucional causada pel capteniment durant tot aquest temps del propi Tribunal Constitucional.

Colòmbia a València

Em limito a remetre-us a la informació que surt avui a l'edició de la Comunitat Valenciana del País, sobre les activitats que vam fer ahir a València, consistents en una roda de premsa a les Corts Valencianes, una reunió amb tots els grups parlamentaris, una entrevista a Ràdio Nacional d'Espanya i un acte públic al Centre Cultural Contemporani Octubre, tot per a presentar l'informe de la Missió de parlamentaris i parlamentàries de verificació dels Drets Humans a Colòmbia.

Vull constatar que la jornada en conjunt va ser un èxit, i que les possibilitats de sensibilització sobre la qüestió les continuarem explotant en d'altres llocs i àmbits tots els integrants de la Missió més que plural que hem arribat a acordar el document que vam presentar dimarts 22 al Congrés dels Diputats i divendres 25 a les Corts Valencianes.

Per a que veieu el realment plural de la Missió, us en dic els noms dels components, per ordre alfabètic: Mikel Basabe (Aralar -Parlament Basc), Carles Campuzano (Convergència Democràtica de Catalunya - Congrés dels Diputats), Francesc Canet (Esquerra Republicana de Catalunya - Congrés dels Diputats), Joan Josep Nuet (Esquerra Unida i Alternativa - Senat), Jordi Pedret (Partit dels Socialistes de Catalunya - Congrés dels Diputats), Inés Sabanés (Izquierda Unida - Asamblea de Madrid) i Marian Suárez (Eivissa pel Canvi - Parlament de les Illes Balears)

Tots nosaltres vam actuar impulsats per la "Plataforma por la Paz y los Derechos Humanos en Colombia", que ens va contactar i va organitzar l'expedició.

Fogueres d'estiu

Prou que ho sé que el solstici d'estiu, que acostumo a comentar en aquest blog, ja ha passat, i que l'estiu, per tant, ja està estrenat.

De tota manera, avui al vespre, i durant tota la nit, les ribes de la Mediterrània seran il·luminades per milers de fogueres d'estiu, que s'encenen a les muntanyes, als camps i a les platges, encara que ja no a les cruïlles de les ciutats per les més que raonables normes de seguretat.

Coincideixen ara amb Sant Joan de juny, però la festa ve de lluny, de molt més lluny.

Fogueres, focs artificials, petards, traques, però per damunt de tot reunió. Reunió de famílies, de colles, d'amics, de veïns, de gent, i festa, molta festa.

La Mediterrània esclata amb el foc que purifica, amb la desaparició i crema d'allò que és vell, i el naixement de tot el que és nou.

Ens renovem, comencem, fruïm l'esperança del llarg estiu, tot això i molt més encara, representen les fogueres d'estiu.

Politically correct

Tornar de València, com acabo de fer, de veure-hi la magnífica exposició "La Glòria del barroc", i dir que parlaré de llengua, història i política, pot semblar realment un exercici extrem d'esport de risc.

No va, però, aquest comentari pel camí que alguns espereu, no hi trobareu cap debat del nom de la cosa, de la nostra llengua comuna, ni de les diverses i a voltes perverses utilitzacions polítiques que se'n fa, de la llengua mateixa, que és una mateixa llengua.

Ben lluny d'això, el que tracto és simplement posar de manifest la sorpresa que em va provocar llegir una frase de la primera pàgina del "Llibre d'ordenances del reial col·legi imperial de xiquets òrfens de Sant Vicenç Ferrer de València", segons transcripció exacta de l'etiqueta que l'identificava a la vitrina corresponent a l'església de Sant Martí.

La part que m'interessa de la frase en qüestió diu exactament "chiquets y chiquetes perduts e perdudes", i està escrita el 1584.

Si això no és d'una correcció política completa d'acord amb els més exigents paràmetres actuals, ja em direu quina altra cosa és.

Després diran alguns que ens inventem coses per a molestar i per a torturar la gramàtica.

Sembla que ja al segle XVI hi havia qui es preocupava de que quedés ben clar de què es parlava.

Lucidesa

Amb una lucidesa que arriba a fer mal, el Roto ens explica l'autèntic pensament de la patronal en aquests moments. Díaz Ferrán sap molt bé el que passa quan els treballadors ja no ténen res a perdre.

Fa just un segle

El 10 de juny de 1910 recollia la seva acta com a Diputat el primer obrer que arribava a les Corts espanyoles, Pablo Iglesias.

Des d'aleshores i sempre que hi ha hagut un parlament democràtic a Espanya, els socialistes hi hem estat presents, en circumstàncies més o menys difícils, al govern i a l'oposició.

Avui el Grup Parlamentari Socialista organitza uns actes al Congrés dels Diputats per a commemorar aquest centenari, i ens hi trobarem molts i molts dels companys i companyes que hem passat en un moment o altre pel Congrés dels Diputats o el Senat.

Cent anys de presència socialista a les Corts és quelcom digne de celebrar.

Sobre el poder

Avui mateix El Roto dicta una lliçó extraordinària de separació de poders, actualitzant Montesquieu amb l'anàlisi de la realitat social d'inspiració indubtablement marxista.

Quina enveja que fa la capacitat de síntesi que demostra cada dia sobre temes ben abstrusos, que d'altres mirem d'explicar amb, de vegades, massa paraules.

La democràcia, la parlamentària n'és - de moment - la més alta expressió, és la nostra garantia contra el poder no democràtic del diner, a qui molesta sobre manera la política, que mira de regular allò que el diner voldria plenament salvatge.

Per això fa ja temps que veiem l'atac als polítics per a destruir la política i deixar el poder nu del diner com a únic poder.

No n'hi ha prou

No n'hi ha prou amb les lamentacions dels abertzales radicals quan els terroristes etarres maten ciutadans. Cal la condemna dels assassinats i la condemna política dels assassins, i cal posar en marxa el procediment per a que, si ho acorda la jurisdicció competent, hi hagi una condemna penal.

No n'hi ha prou amb les lamentacions del Consell de Seguretat de Nacions Unides quan les forces armades israelianes han atacat en alta mar vaixells mercants ocupats per civils i n'han mort un nombre encara no prou clar. Cal la condemna de les morts i la condemna política dels qui els han mort, i dels qui n'han donat l'ordre, i cal posar en marxa el procediment per a que, si ho acorda la jurisdicció competent, hi hagi una condemna penal.

No, no n'hi ha prou, cal una reacció contundent, eficaç i proporcionada de la comunitat internacional per a restaurar el dret violat pels atacs a la flotilla que es dirigia a Gaza, i per a evitar que es pugui actuar impunement contra el dret del mar, de pau i de guerra.