Mandat imperatiu, grolleria i explicacions

En els darrers dies tots els membres del Congrés dels Diputats estem rebent milers de correus electrònics referents a la Disposició Final 2ª de la Llei d'Economia Sostenible.

Es tracta d'una qüestió sensible que afecta, o pot afectar, a la neutralitat d'internet, a les possibilitats de comunicació, a la protecció de la propietat intel·lectual, als drets d'autor, a la llibertat de comunicació, i encara a d'altres aspectes ben importants en la vida social.

Això ha provocat, sens dubte, l'immens nombre de correus que rebem i que, a diferència d'altres ocasions, no són la simple reproducció d'un model d'origen únic. Ben a l'inrevés, hi ha una gran varietat de textos de caire molt diferent, que suposen una elaboració personal i, per tant, una reflexió de cada remitent sobre allò que envia.

No vull ara entrar en el fons de la qüestió que es planteja, contrària a la proposta legislativa existent, sinó en aspectes diferents, relacionats amb les diferents concepcions de la democràcia que es reflexen en els, repeteixo, milers de missatges rebuts. No sóc pas el primer en fer-ho. El company i amic Manel Mas n'ha parlat recentment en el seu bloc, quin enllaç trobeu aqui al costat.

Podriem dir que hi ha un corrent molt important que considera que el correcte és l'existència del mandat imperatiu, és a dir que el diputat està obligat a votar el que li diu l'elector, en una perllongació del sistema assambleari estamental basat en els "cahiers de doléances" . A part de l'inconvenient de que la vigent Constitució prohibeix expressament el mandat imperatiu, caldria - si tingués espai suficient - recordar el conjunt d'inconvenients que el sistema va demostrar històricament, la seva inadaptació a una societat com la nostra, i els incentius a la compartimentació d'interessos singulars que el mandat imperatiu comporta. Es tracta, en definitiva d'una idea incompatible amb el sistema de democràcia representativa que consagra la nostra Constitució, malgrat la bona fe amb que s'exposa per part de la immensa majoria dels que, d'una manera o altra, l'utilitzen en les seves comunicacions per a dir-nos que "hem de" votar com ells ens indiquen.

Un altre grup, del que simplement constataré l'existència, basa la seva comunicació amb els diputats en la pura i simple grolleria, atribuint-nos - sense conèixer-nos - vicis i intencions quina atribució constitueix injúria en el millor dels casos, i calumnia en moltes ocasions. Sembla clar que la capacitat de convenciment d'aquests missatges és més aviat minsa, però crec que són importants en quant reflexe d'un estat d'opinió lamentable respecte als polítics institucionals i a la política com a activitat. El que em preocupa no és que m'insultin sinó el grau de desafecció al sistema democràtic que aquests insults trasllueixen, i que pot resultar letal per a legitimitat de la democràcia representativa que constitueix el nostre sistema.

Per últim, i sortosament, hi ha un grup molt nombrós de comunicants que es preocupen per a fer-se entendre per nosaltres, que expliquen les raons de la seva oposició - que són moltes i diverses - i que demostren que volen entaular diàleg per a convèncer-nos de la justesa de la seva opinió, i de que d'això en resulta ineluctablement la nostra obligació de votar com ens indiquen.

És el grup amb el que em sento identificat en la concepció de la política, repeteixo que sense entrar en el fons de la qüestió plantejada.

Debatre, discutir, confrontar opinions i continuar debatent si cal fins a l'extenuació abans de prendre la decisió és perfectament compatible amb la democràcia representativa i és un pas interessant cap a la democràcia deliberativa.

Caldrà seguir reflexionant sobre tot això, sens dubte, malgrat els molts i molts inconvenients que les comunicacions massives ens creen a tots els diputats.