No ens enganyèssim pas

No ens enganyèssim pas. Els qui han guanyat les eleccions de mig terme als Estats Units d'Amèrica, no són pas el Ku Kluk Klan, encara que no podem negar que a molts dels seus votants els ha de semblar bé l'ideari del Klan, i que han utilitzat els mecanismes d'excitació de la por ben propis del KKK.

En efecte, en aqueste eleccions s'ha agitat la por al "socialisme" d'Obama, que se li atribueix per mor bàsicament de la reforma sanitària. S'ha dit que el que volia el President era que uns funcionaris decidissin qui havia de morir i a qui s'havia de curar, entre d'altres contes de la vora del foc, que han tingut un efecte ben clar sobre milions de votants americans, que han inclinat la seva preferència pels sectors republicans més extrems, inclosos els radicals de l'anomenat Tea Party.

Em sembla, però, que els espantalls agitats davant els ciutadans han estat merament instrumentals, sense negar la immensa importància de la reforma sanitària del punt de vista econòmic i social.

No podem perdre de vista que gràcies a una decisió del Tribunal Suprem - que als USA fa de Tribunal Constitucional - aquestes han estat les primeres eleccions americanes sense cap limitació quantitativa a les donacions econòmiques privades per a les campanyes electorals, i sense obligació de transparència de cap mena. Per a resumir, per primer cop els grans poders econòmics han concorregut sense cap limitació a la carrera electoral, sense haver de dir que hi eren. Aquesta circumstància no em sembla menor per a mirar d'escatir que és el que s'està jugant de debó.

Al meu parer l'aposta real, més enllà de les reformes més epidermiques o més profundes d'aspectes socials cridaners, és l'intent d'atallar qualsevol possibilitat de reforma seriosa d'un sistema financer que ha provocat la major crisi econòmica de la nostra història, i que és l'expressió d'una versió del capitalisme especialment cruel, que permet abandonar de manera completa a qui no pot seguir la carrera, i es basa en mecanismes que provoquen l'augment constant de les diferències socials i la concentració progressiva de la riquesa i del poder de decisió econòmica en mans cada cop més minoritàries. Un exemple clar és l'estructura salarial de l'enorme empresa Wall Mart amb un ventall salarial que va d'ú a seixanta.

Aquesta és la batalla real, la del gran poder econòmic deslliurat de trabes legals per a la seva intervenció política en front de les possibilitats de reforma encarnades pels impulsos "liberals" de la majoria dels demòcrates que es veuen reflectits - o s'hi van veure - en el President Obama.

És quelcom tan vell i tan actual com això, la pretensió de que res no canviï, de que no hi hagi límit a les possibilitats del mercat desregulat, de que les vides, els drets i la dignitat de les persones estiguin sotmeses als interessos del guany particular, front als intents de que la política, la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, els permeti decidir per si mateixos el seu futur.

El joc va d'això. No ens enganyèssim pas.